De manera inesperada es poden descobrir mons ignorats tot i tenir-los a la vora. En un sopar, per exemple. Dos-cents comensals –i en serien més, ens diuen, si no fos per la limitació de la sala–, reunits per gaudir en un ambient d'amistat perceptible. Celebren la Nit dels Confrares. Un sopar que té la seva litúrgia, on es dona la benvinguda als nous confrares i es distingeixen, a proposta dels Confrares Notables, a persones o entitats. Una festa especial.

Enguany es van investir com a Confrares d'Honor a quatre persones que estaven contentes, i es veia. Un esportista de ral·lis reconegut internacionalment, un popular periodista especialitzat en el món del motor, el president de l'escola Joviat d'hostaleria, a part d'altres molts mèrits, i un avi que escriu des de molt jovenet a estones i continua fent-ho, encara ara a estones. I potser perquè era el més gran del quatre, el van convidar a parlar el primer. L'aspecte de la sala impressionava. I va dir: Bona nit i bona hora a tothom. Sorprès, honorat i agraït. Potser és començar pel final, però és el que vam sentir quan, fa unes poques setmanes, la Confraria ens va proposar aquesta distinció de Confrare d'Honor de la Vinyala. Una mena de pecat compartit. Ells, els confrares, per la proposta a una persona que no els va amagar que els caragols no li són una passió gastronòmica. I el nostre pecat, per la gosadia d'acceptar-la després d'algun dubte.

Sorprès, honorat i agraït. Sorprès perquè dels caragols en sabem poca cosa, llevat de les experiències que, quan hem estat infants, tots hem tingut observant-los. Avui sabem que eren lliçons, aparentment petites, de les que en podríem aprendre coses també per la vida. Una, sense cap dubte, és el valor del temps. A poc a poc s'arriba arreu. Una altra podria ser el fet de deixar un rastre, minúscul si es vol, però rastre del camí curt o llarg de la vida. Encara una tercera lliçó. Saber-se protegir quan les coses van mal dades. El caragol ens ho ensenya arrecerat sota la seva closca. I sempre torna a sortir quan s'han apaivagat els temporals. Els humans faríem bé de tenir-ho en compte moltes vegades.

El del caragol és, ens sembla, un caminar tímid i lent, intel·ligent a la vegada. Com dient-nos, ei!, gent!, per què aneu sempre tan de pressa? No us adoneu que tot és relatiu en aquest món i en aquesta vida? Mireu-nos a nosaltres, molts acabem en un plat ben cuinat per una Confraria i per a delícia dels comensals, i havent-ho dit, murris, s'amaguen en la closca que és la seva llar i els acompanya sempre. Avui en aquest sopar son menjar exquisit per a tants amants del seu sabor en les diferents maneres de cuinar-los. No és per atzar que la festa de la Vinyala a Òdena se'n servissin tantes racions i se'n venguessin molts i molts quilos. Extraordinari. I més als ulls dels profans. La festa diu més que qualsevol discurs. Us felicitem, Confrares.

Hem dit honorats també. Honorats perquè la distinció ens és definida per una confraria de casa. Volem dir que no és cap honor recaragolat... d'aquells que de vegades es donen per interessos socials, polítics o econòmics. No és el cas. El d'avui és un honor d'arran de terra i per això hi donem molt valor. En el nostre cas, mirant els noms de les persones que ens han precedit i els de les que avui ens acompanyen, és una distinció que ens fa tocar encara més de peus a terra.

I finalment agraïts. Agraïts des del cor per l'entusiasme que contagieu. La manera de fer-nos la proposta en va ser un exemple. Volíem declinar i vàreu saber capgirar les coses i fer-nos sentir que la vostra decisió era sincera i ens permet viure un tast culinari realment extraordinari i en una extraordinària companyia. Gràcies, Confrares. Gràcies, amigues i amics presents a la sala compartint amistat i taula. Aquestes són les petites o grans coses que, sense potser saber-ho, els caragols ens ensenyen també. Donar temps al temps i valorar cada petita passa, cada minúscula presència, cada vegada que sortim de la closca i comprovem que la vida té dies especials i magnífics si es fan en bona companyia. Gràcies. I com dieu vosaltres, salut i vinyales.

I en acabar, va mirar la sala que lluïa plena i que l'aplaudia. I va pensar que no era ni periodista ni escriptor i que si hagués estat més jove, segurament, hauria enrojolat per la distinció immerescuda.