Cremen els carrers i les places d'arreu, però la gent no s'espanta. Som a l'agost i és temps de vacances. Toca sortir de casa, toca veure món al preu que sigui. Molts o pocs dies, tant se val. La qüestió és sortir, trencar les rutines, evadir-nos de tantes i tantes notícies dolentes, ni que sigui per oxigenar la mirada més aviat negativa i complicada darrerament.

Tots som guiris a l'agost.

Cues per a tot, per dinar, per sopar, que ens serviran amb extraordinàries demores. Cues per entrar a un edifici històric o a un monument, per esperar el bus turístic, un taxi, per beure una beguda freda o per comprar un gelat. Cues, sempre que suportem estoicament tot i les inconveniències que, quasi segur, no acceptaríem en altres circumstàncies. L'estiu i les vacances fan que el sacrifici sigui suportable. Es tracta també i potser sobretot de poder explicar que hem estat en llocs nous i fer-ne, en només dos o tres dies, un diagnòstic precís i profund amb què ens diu el cambrer, ens explica el taxista o ens aconsella la recepcionista de l'hotel. Els preus abusius en quasi tot, els justifiquem com una cosa normal en aquesta època.

I és que a l'agost tots som guiris. Guiris a la muntanya, guiris a la costa, guiris a les ciutats, guiris als pobles, guiris a qualsevol racó del món on hi hagi, o ens ho sembli, alguna cosa, més que per veure i admirar per fer-ne més aviat la foto. Sobretot, la foto que, pel que es veu, és el més important de qualsevol viatge ara. Foto per tot i foto de tot, fins i tot d'un plat de sardines. I a casa ja mirarem amb calma, o potser ja no, els llocs on hem estat i descobrirem que hem vist poca cosa en directe. I que, també, ens hem deixat perdre potser l'essencial d'un viatge. I què és l'essencial?

Tant se val. El mòbil ens ha acompanyat tota l'estona i en lloc de mirar el paisatge, les façanes, la gent del lloc -que en molts casos no hi és perquè ha marxat-, els núvols i la geografia des de la finestreta de l'avió, o els camps secs des de l'autobús o del cotxe, hem tingut els ulls i la mirada tota l'estona en la pantalleta. A la pantalleta hi és tot. Tant, que el viatge queda, es diria, en segon terme.

A l'agost, som guiris encara que no vulguem ser-ne.

Anar pel món a l'estiu és una experiència que ha canviat amb el temps, com tantes i tantes coses. Ara, som masses humanes a tota hora i a tot arreu de gent seguint un guia amb un paraigua de colors perquè no ens perdem. I escoltem a vegades, més que informació interessant i amb un mínim de rigor, un xerraire que les hi fot pels descosits barrejant dades, opinions i fins i tot fent mítings discutibles. Però som de vacances i no es tracta d'entrar en cap discussió que ens pugui amargar l'estona. Que digui el que vulgui. Els guiris no volen problemes. I fan bé.

Som guiris a l'agost i això ens regala una felicitat nova, més encara després de la pandèmia que ens ha retingut tancats tant temps a casa. Ara exultem amb aquesta llibertat condicionada. Tornarem a casa, súbdits i submisos com ens tenien abans de marxar uns dies de vacances, qui sap si una mica més contents i feliços. Guiris.

Guiris, però, només a l'agost.