Feia goig l'esplanada del pati de "Can Colapi" aquest divendres de maig, cap al tard. Per a més d'una generació a Igualada, l'Escola Pia serà sempre "Can Colapi".

Més d'un centenar d'estudiants –elles i ells– es graduaven i deien adeu a l'escola. Disset, divuit anys era la meravellosa edat dels que rebien el diploma i estaven visiblement contents. S'acaba una etapa. I en comença ara una altra de nova i, quasi segur, ben diferent.

La presència nombrosa de familiars i gent amiga donava lluïssor a l'acte. El jovent hi regalava alegria. Moment màgic i esperat a tantes cases per tots els sacrificis i esforços fets durant anys per arribar a aquesta tarda.

L'acte era important per a tothom. Sobretot, pels alumnes i també pels pares i mares. I no cal dir pels mestres que es miraven als nois i noies joves amb aquell punt de nostàlgia que tot comiat imposa. Coneixen bé a cadascú dels qui diuen adeu aquesta tarda. En saben la manera de ser, l'actitud, la personalitat darrera de cada nom i cognom, i per a ells tampoc deu ser fàcil el moment. El claustre de mestres ha fet la feina i ara la torxa passa a altres àmbits.

Aquests nois i noies tan contents, tenen l'edat perfecta per a tots els somnis que vulguin perquè tots són possibles. Ho pensàvem des d'un racó del pati, veient-los tan feliços i alegres. Les hores d'estudi queden enrere i l'estiu els crida per a un llarg parèntesi. Setembre sembla lluny i, tanmateix, és a la vora. Alguns començaran carrera, d'altres seguiran formacions diverses i no hi faltarà qui comenci a treballar en una experiència professional que pot encarrilar la vida.

Però, si no ho han fet, hauran d'elegir aviat quin camí volen emprendre. Decisió gens fàcil. Ara tot són rialles, abraçades, crits d'alegria, roses per qui més estimen i alguna llàgrima que s'escapa emocionada. Una senyera presideix l'acte. Tarda, capvespre de festa. Els interrogants esperen a la cantonada. Segur que, entre elles i ells, hi ha, però, qui té clar que vol ser. Potser metge, o científic, o crear una empresa, o ser també mestre, o pilot o mosso o mossa d'esquadra. I segur que també hi ha, encara, dubtes i indecisions pel camí que ve ara i que és diferent per a cada somni de vida futura. Interrogants i esperances en cada una de les joves persones que avui s'han vestit de gala perquè l'hora ho reclama i el moment és una festa llargament anhelada.

Quanta bellesa en les cabelleres llargues, en els vestits llargs, en les sabates de talons per primera vegada en moltes de les noies. I quina elegància en els vestits foscos dels nois, la camisa blanca i en les esportives de moda, per recollir, cerimoniosament com pertoca, un paper que certifica tota una etapa.

Estampa de futur i de futur obert. Ells i elles seran d'aquí a uns anys responsables en alguna mesura, del món que els tocarà viure. Només les persones grans, àvies i avis potser, que són a la festa i comparteixen la seva alegria, pensen en aquestes coses. Per als joves estudiants -elles i ells-, l'hora és d'alegria i de joia. De festa. Es graduen i deixen l'escola.

I, tanmateix, l'escola continuarà donant noves fornades i es repetirà aquest bonic moment que fa tants anys que perdura. L'escola, imprescindible, si de veritat volem un món millor com diem tantes vegades. L'escola, sempre, incansable, en la seva tasca de formació encara que pugui semblar que no es veu la feina feta. L'escola, arrels inoblidables i primeres branques de cada persona. Avui, aquesta colla de noies i nois la deixen. Interrogants i esperances. La vida els espera.