Tots guardem una capsa de records. Records d'infància, d'adolescència, de joventut i dels anys d'adult quan ens semblava que tot es podia canviar i nosaltres ho faríem millor que els nostres pares i avis. Potser crèiem que els afers d'abans era poca cosa i a més oblidables.

Sense adonar-nos'en, però, anàvem omplint la capseta de la memòria sentimental. Un caixonet amagat que portem sempre dins, que no destapem gaire sovint, però que un dia, de manera inesperada, se'ns convida a obrir i a mirar-lo amb un somriure a la cara.

Som a Calaf. A l'Alta Segarra. Per la carretera ens ha acompanyat aquest matí de juliol, un sol que crema i mentre resseguíem amb la mirada els camps segats, vèiem assedegats els arbres i també com els marges de pedra que permetien aprofitar camps i terres són ja només vestigis. Les runes desprenen una certa tristesa pel que signifiquen de contrada abandonada.

A la plaça Gran, entrem en el món màgic de "les botigues". Vuit de moment, interessants i entranyables totes. La Bodega, la impremta Joan Oller, la pastisseria Cal Mestres, la botigueta d'Ultramarinos Cal Feu, la de Cal Sala, la merceria i perfumeria Cal Garriga, la "Escuela de niños", reveladora de tota una època, i la botiga de vetesifils de Cal Cisteller.

Aviat, els objectes, els noms, les formes dels envasos, les olors i tot l'entorn ens retorna a un passat encara no tan llunyà en el temps però sí, potser, en la memòria. Redescobrim de mica en mica que no ens fa nosa el passat. Ens adonem que l'estimem en detalls que no pensàvem i que, de cop, els retrobem perquè algú n'ha fet una mena de museu del record i ha copsat que, tot plegat, pot ajudar com a testimoniatge viu a preservar molt d'allò que el temps acostuma a esborrar de pressa.

"Les botigues antigues" de Calaf són, com diuen, un tresor recuperat. I esdevenen un passeig singular pels mil records barrejats que, en veure'ls, ens evoquen espais i moments de cada vida. Perquè cadascú, a la seva manera, pot parlar amb els objectes, amb els noms, amb les vivències que desperten i que la vida fa fugisseres.

Visita inesperada a la nostàlgia.

En una estona recorrem una època. Mirem coses oblidades en el temps. Tot d'una manera senzilla, amable. En certa manera, tots aquells noms, qui sap quants -Netol, Anis del Mono, Flan chino El Mandarin, Phoscao, fulles d'afaitar Iberia, Floïd, sabó Lagarto, Pelargon, el Cola-Cao amb la seva cançó gravada en el subconscient de tots, el paquet d'Ideales, la quina San Clemente, els pots de vidre amb les pastes i l'oli a granel i les balances de pesos ... i tantes i tantes altres -en una llista que podria ser inacabable- ens recorden que havien estat alguna cosa més que noms, marques i productes. Retornem de manera fugaç a un passat que, tanmateix, sembla antiquíssim. El món ha canviat de manera vertiginosa.

Viatge curt, visita efímera. I la sensació d'haver recuperat trossets de memòria personal i col·lectiva. Ens emportem una certa emoció perquè s'hi ha barrejat el sentiment amb els records i en el nom de cada cosa.