Avui 3 de desembre és el Dia Internacional de les persones amb discapacitat, que té l’origen en l’Any Internacional de les Persones amb Discapacitat que les Nacions Unides van declarar el 1981. Les mateixes NNUU van establir el decenni 1983-1992 com un període perquè els governs treballessin per garantir la igualtat d’oportunitats en els sectors tant educatiu com laboral.

Per fortuna, i com passa sovint, l’acció institucional és fruit d’una determinació prèvia i determinada de la societat civil que, per fer front a reptes de proximitat, d’emergència o immediatesa, s’organitza per donar respostes. En l’àmbit de la discapacitat, el nostre país ha estat un tractor. I, en el camp local, Àuria ha estat, també, un factor disruptiu.

Quan parlem d’Àuira parlem d’una llarga trajectòria i d’un col·lectiu molt gran de persones que, en diferents moments de l’últim mig segle, s’han compromès perquè les persones amb discapacitat tinguessin una vida digne, poguessin participar de la societat i amb autonomia i capacitat de decisió. Ho va ser la creació de l’Escola Àuria (actualment, APINAS), fruit de l’associacionisme de pares i mares, i de la seva tossuderia i ambició, que van construir una escola per a infants amb discapacitat intel·lectual. I, més endavant, ho va ser la posada en marxa del primigeni Taller Àuria que va suposar la conceptualització d’un espai laboral per als joves que finalitzaven la seva etapa escolar on poguessin desenvolupar competències en l’àmbit de treball. Tot això, va passar molt abans que la legislació ho fes possible (de fet, vam participar de la redacció de la LISMI), fins i tot, molt abans que la societat considerés tenir accés al treball era un deure –i un dret- inalienable.

Aquesta visió també ha canviat al llarg dels últims anys i, avui, quan parlem de discapacitats, ho fem amb el coneixement i l’experiència que el nom també fa la cosa, i per això ens remetem a aquesta idea de la “diversitat”. És uns símptoma dels temps i d’aquest passat col·lectiu perquè, no fa pas tants anys, les persones amb discapacitat patien una estigma molt greu o se les considerava “invàlides” o “minusvàlides”, per no parlar d’altres termes molt més denigrants.

Tanmateix, i malgrat els immensos progressos, encara queda un llarg recorregut per recórrer per tal que els drets de les persones estiguin plenament recorreguts i es garanteixi la igualtat d’oportunitats i de participació. Des d’Àuria sempre hem entès aquesta premissa com la fonamentació de valors que sustenten les nostres entitats, ja sigui des dels centres especials de treball, com des de l’àmbit de prestació de serveis i suports per a les persones.

Fruit d’aquesta reflexió i exigència constant, hem fet volgut adaptar les nostres organitzacions al servei del bé comú i de la missió que ens regeix. Amb aquest propòsit, doncs, les nostres empreses no s’entenen com a centres subsidiaris de l’administració amb l’únic afany de garantir els llocs de treball per a les persones amb discapacitat sinó com un pol per crear-ne de nous, fer activitats industrials o de serveis cada vegada més sostenibles, i fer-les, sempre, amb un criteri de màxima eficiència i qualitat. Precisament perquè som conscients que la discapacitat no és altra cosa que un segell d’una economia més humana i més social que ha de donar les millors respostes. Hem cregut en aquest model sociolaboral i l’hem fet créixer durant anys, replicant-lo amb èxit amb noves empreses socials, com la conversió del centre especial d’Esparraguera, Àuriafil. I ho hem fet amb una atenció integral de les persones, amb formació i amb acompanyament, i avui som més de 800 treballadors i més de 1.500 persones de massa social.

I, així mateix, ho fem en l’àmbit de l’atenció a les persones. Sempre hem cregut que calia una desinstitucionalització de l’assistència i que era el suport el qui s’havia d’adaptar a les necessitats de cada persona. Precisament perquè cadascú és diferent i, sobretot, perquè cadascú necessita coses ben diferents segons el moment de  la vida en què es trobi. Per això, hem adaptat l’atenció a les persones per itineraris vitals, com el de formació i inserció laboral, o el de vellesa activa, perquè primi l’autodeterminació, la presa de decisions i l’acompliment dels projectes vitals.

Al final tot és sempre més senzill del què sembla. Es tracta d’escoltar-nos, reconèixer-nos entre iguals i treballar plegats per fer una societat, en la mesura del que siguem capaços, més justa, més equitativa i més responsable.

Marta Mateu, directora de la Fundació Privada Àuria

Miquel Canet, director d’Àuria Cooperativa

Jordi Minguito, director d’Àuriafil