A Igualada és importantíssim mirar atentament a terra mentre es camina. Ja sigui per esquivar femtes animals --que és una història per parlar-ne en una altra ocasió--, o per no fotre's de cap a terra, ensopegant amb les voreres. Per tant, en aquest segon capítol de la Trilogia Vegetal, dirigirem la vista des de la capçada dels arbres cap a terra. Així en general, cap a les arrels, i en particular a les rajoles de les voreres, que les arrels mouen, desplacen, aixequen i, de vegades rebenten.

Des d'aquí estant, us escolto: «Ostres, Fuentes, ets un pesat! Primer dius que cal plantar arbres, i ara que els arbres rebenten el terra!!» No és això, companys. No és això. Els arbres, com tot, si es gestionen bé requereixen un manteniment ben minso. A vegades, però, hi ha danys col·laterals en forma de voreres rebentades, però que són de solució fàcil. De nou, tan sols cal moure's per la geografia i comprovar les diferents actuacions que fan arreu per tenir un ferm urbà ben pla i anivellat. Això no és el que trobem en alguns carrers de la ciutat, on les arrels i altres factors provoquen imatges com la que veiem a sota, que dificulten la vida normal dels ciutadans.

Fer campanyes informatives anunciant que el barri està «a un pas» de tenir tots els passos de vianants accessibles està molt bé —he, he, he, a un pas, molt bona—. Però què passa quan tenim les rajoles de la vorera desplaçades per les arrels o pel que sigui? Doncs que les persones que tenen dificultats de motricitat, o que han de moure's amb caminador, amb crosses o en cadira de rodes poden trobar-se amb un obstacle aparentment innocu i sovint gairebé invisible, però que els pot fer caure.

La realitat és que no totes les discapacitats són visibles, estimats lectors i estimades lectores. Per això, aquesta situació que he descrit s'agreuja per a les persones amb discapacitat visual. I no parlem de persones cegues, sinó, per exemple, amb visió parcial en un o ambdós ulls, o amb problemes de càlcul de distància, de contrast o que directament no tenen visió en tres dimensions... Una llista, sovint, considerable. Moltes han acabat normalitzant la seva discapacitat i hom juraria que s'hi veuen perfectament, però no és així.

Quan camines a bon pas i no veus que la vorera és dos o tres dits més alta del que penses, hi ha un risc elevat d'ensopegar. Imagineu l'estampa típica: algú que camina pel carrer, despistat, atent a la darrera notificació del telèfon, i que no guipa el fanal al qual s'acosta, en rumb directe de col·lisió. Si n'heu vist algun cas, sabreu de la seva aparatositat. Si sou dels que l'heu protagonitzat, recordeu la fiblada de dolor al cap, a la cara o a la clavícula. Ara imagineu què representa que, en comptes de xocar amb un fanal, caieu a terra, de cara, de cop i sense avís previ ni opció de frenar la caiguda. Afegiu-hi que la persona porta ulleres, o que a terra hi ha vidres trencats —molt més habitual del que hauria de ser.

Per raons com aquestes, a més de tenir passos de vianant accessibles també és important tenir les voreres a nivell. En especial quan hi ha arbres al voltant. Les rajoles del carrer es mouen per causa de les arrels, per moviment de terres, o per l'incivisme d'aquells i aquelles que hi aparquen a sobre i malament... I a més de causar molèsties, com per exemple quan trepitgem una rajola o llambordí mal fixat just després de la pluja, i ens esquitxem, també resulten un perill a la via pública, per a molts més vianants dels que ens pensem.

Passos accessibles, i voreres planes amb un manteniment correcte. El manteniment, aquest sí que és el darrer pas. Tampoc ofereix titulars, ni portarà turistes. Perquè el manteniment de les voreres no hauria de ser notícia, ni per fer-lo ni per la seva manca. El darrer pas no és fer campanyes d'adaptació de voreres, sinó mantenir-les en bon estat. És tediós, però molt més necessari del que podríem imaginar.