Dimecres 17 de juliol s'esdevingué una conferència de premsa al Parlament de Catalunya. No és notícia. Va ser una conferència conjunta dels portaveus de gairebé tots els grups parlamentaris. Tampoc és notícia, malgrat que el tema sí que va acabar a la premsa. Del que no es parla prou, però, és que a Catalunya en general, i al Parlament en particular, es vesteix fatal. Ja es va poder veure a la sessió del 26 de juny, amb honorables diputats amb vestit de dues peces i calçat molt esportiu.

La gota que ha fet vessar el got va caure el dimecres 17 de juliol, amb una nova escena d'honorable diputat en samarreta, calça curta i presumptes sandàlies. La imatge és esfereïdora en molts àmbits i aspectes.

Aquesta deixadesa en vestir prové, en la meva opinió —i la d'altres molt més informades—, del cap i casal, dels anuncis estiuencs de certa marca de cervesa i de cert festival de música multitudinari. Calça curta —normal o bermudes-banyador—, xancletes i samarreta o camisa descordada és l'uniforme marca Barcelona que, a partir de mitjan maig, envaeix el país.

Que hom vagi amb aquesta fila pel carrer, doncs mira, què hi farem. La llibertat sempre per davant. Què es vagi fet un pingo a la feina, ja és més seriós. Però que a sobre es vagi a treballar al Parlament, com a representant del poble —amb la solemnitat i importància que comporta—, «de tirat», doncs tenim base per argumentar que és una manca de respecte institucional.

No ens podem queixar que «els altres» rebaixin les institucions, anant vestits per anar a fer unes birres amb els amigatxos; com si fos dissabte al vespre, abans d'entrar en un concert dels Manels de les Arts. O de qualsevol dels grups genèrics que van engendrar, i que actuen tocant exactament la mateixa cançó, armats amb ukuleles de destrucció massiva.

Si des del Parlament demanem respecte per Catalunya i els catalans, ens hem de creure que el Parlament, la més alta institució de representació política de Catalunya, és un lloc important. El més important del país, si m'apureu. I al lloc més important del país, no s'hi exerceix la representació política dels catalans i catalanes abillada amb modelet de «birres-preconcert».

No sóc dels que creu que a la feina —o almenys no a totes les feines— hi calgui portar trajo i corbata. Però la forma en què hom es vesteix per anar a treballar diu bastant de com se la pren. Un mínim de decòrum i respecte, què hi ha pantalons llargs i calçat ben lleugers, no classistes i, al mateix temps, elegants.

A més de ser una falta de respecte a les institucions, m'atreveixo a dir que la pretensió de justificar la deixadesa en vestir com «identitat de classe» és una nova falta de respecte. Separar la classe obrera de l'elegància i, encara més, establir l'equivalència que un obrer ha de vestir d'una forma determinada, és un insult a la dignitat dels obrers. Els actuals, però sobretot als del passat.

No hi ha excusa per la imatge del 17 de juliol, a banda de la desídia. Malgrat la calor, es pot assistir als plens ben mudat i ben fresc. Per exemple amb espardenyes de set vetes. De fet, aquest calçat, tradicional a tota la península, és d'allò més elegant i sostenible. Des d'aquí reivindico l'ús de les espardenyes de veta i el llacet com a elements de distinció. Hi ha poques coses més nostrades i més «de classe» que aquests dos elements.

I tornant als ukuleles, hi ha qui demana instaurar una moratòria de deu anys en l'ús d'okuleles a la cançó catalana. Diuen, diuen, diuen... Molt a favor. Mesures sensibles per una Catalunya més feliç.