Igualada és una vila tranquil·la, joliua i reposada. Mandrosa, a voltes dormilega, sembla que es resisteix a despertar del son dels justos. En especial en diumenge. Això de dormir es fa molt bé, a Igualada. I el silenci nocturn és una cosa que, els que ens llevem ben d'hora ben d'hora, agraïm.

Una de les raons per residir a Igualada va ser la tranquil·litat. "Allà estarem tranquils", diguí a ma senyora. "I respirarem aire net", deia, brandant el telèfon que mostrava l'índex de contaminació de l'aire, comparativament millor que el d'on vivíem. I aquí estem.

El lector avesat; el lector curiós; el lector punyent; en resum el lector amb inquietuds intel·lectuals, haurà copsat la diferència. Però l'explicaré igualment per als lectors d'Igualada: he fet servir dos verbs diferents per referir-me a la meva experiència a Igualada, on resideixo, i a la ciutat des d'on ens vam traslladar, a on vivia.

Perquè viure i residir en un lloc són aparentment sinònims, però en realitat no ho són pas. Resident és qui resideix, qui està censat i qui està subjecte a impostos. Ser resident és una mena d'estat civil. Com els que ja tenim una edat recordarem, "residents" eren els concursants de l'"Un, dos, tres!". "Fulano i Mengana, són parella i residents a Can Prendre pel Sac", ens informaven les secretàries d'ulleres gargantuanes.

El resident, què fa? Residir. Marxa cap a la feina, segurament en cotxe perquè el transport públic és complicat. Fa les seves coses, compra les seves compres, i en acabar la jornada, retorna a la seva residència, a sopar, veure alguna sèrie —Severance, lectors. Heu de veure Severance—, i a dormir. I el cap de setmana, carretera i manta a fer una escapada i veure món. El resident, per tant, no viu (a) la ciutat.

És com els metges residents de l'hospital. Venen a estudiar i, quan acabenla residència, tornen a casa o se'n van a treballar a un altre lloc. Per què? Pregunteu-los quin incentiu tenen per quedar-se a la ciutat. Pregunteu-los a ells, que seria una bona forma de fer autocrítica. Perquè tenir facultat de medicina està molt bé. Aconseguir que els estudiants vulguin passar de residents a ciutadans seria la repera. Però no passa.

I per què no passa? Doncs perquè Igualada és una ciutat difícil, fins i tot tancada. És una ciutat on a qui ve de fora, se li fa notar. A la mínima que hom pretén integrar-se a la vida com a ciutadà, és a dir quan s'intenta viure la ciutat, arriba la pregunta: "ets d'Igualada?".

Al principi et fascina. Després et fastigueja una mica. I al final acabes per donar respostes cada cop més creatives, com el cop que vaig dir "oi tant! De tota la vida, des de fa vuit mesos!". La cara del meu interlocutor, així com d'haver ensumat un pet sobrevingut, va ser espectacular.

Parlant de pets i de transport públic, haig de trencar una llança en favor de la ciutat. De moment encara no ha arribat a l'alçada de cert poblatxo del Vallès Occidental amb ínfules de ciutat, que evita de forma activa que hi arribi el tren. Allà, part de la societat diu de forma pública que no vol disposar de transport ferroviari "perquè així no hi arribarà més gent de fora". Literal.

Això, a Igualada, no passa. Tot i que es publiquin articles d'opinió que parlen dels penúltims a arribar, i que són els que més es queixen tot i parasitar els recursos de la ciutat, encara no es diu obertament "tanquem el tren, no sigui cas que vinguin estrangers". Malgrat que s'hagi intentat reduir freqüències i combois, no es diu obertament. Potser no falta gaire, però de moment encara no hi hem arribat.

Per això m’he autoimpel·lit a comparar aquesta actitud dels qui branden la bandera de la "Terra d'acollida" vers qui ve de fora, amb Lola Flores, primera de les Tres Grans Llums, el dia que casava sa filla, i una multitud va acostar-se a l'església per veure-ho. La Faraona els cridà el conegut "Si me queréis, ¡irse!". Els que venien de fora van decidir quedar-se, i Lolita es va haver de casar al despatx del capellà.

Queixar-se perquè els últims, o els penúltims, vulguin ser els primers és contradir les escriptures. No sigueu mals cristians, feu el favor.

Continuarà... oi tant, que continuarà...