Un dels punts en comú entre Igualada i Benicàssim, a part de mi, la meva esposa i les reixes i les tapes per clavegueram fabricades a la Foneria Dúctil Fabregas, són els bells ramats d'hibiscos florits que pasturen immòbils, atrapats als seus parterres, jardineres, testos, jardins i altres recipients de conreu urbà. Un altre punt en comú són els nomenats refugis climàtics naturals. A Benicàssim, però, existeixen de veritat en algun dels carrers, com el de la fotografia que il·lustra aquest text.

Un bon pany d'un dels carrers que donen accés a les platges de la vila està, com veieu, flanquejat per acàcies, verdes i frondoses, que aporten un sostre verd i vegetal --valgui la redundància--, d'allò més ombrívol, fresquet i agradable. I encara diria més: a sota no s'hi veuen els tolls de defecacions aviars que trobem a la capital anoienca --fa pocs dies me'n vaig trobar un a sobre el cotxe, amb quelcom semblant a pinyols d'oliva i tot!!--, però aquesta és una història per parlar-ne en una altra ocasió.

Malgrat que en el periple familiar només vam topar-nos amb aquest tros de carrer, la comparació amb dues de les artèries principals d'Igualada, la Rambla i el Passeig, és obligada. I ho és per l'actuació que es fa fer al passeig a inicis d'estiu, per instal·lar-hi «refugis climàtics portàtils». Sens dubte, es va fer amb la millor intenció. Però després de l'estiu, i de comprovar per experiència pròpia que de refugi, més aviat poc, caldrà esperar la valoració oficial de la iniciativa.

Un dels principis bàsics de la gestió és que «si no està trencat, no ho arreglis». Just al contrari que al Passeig, que gaudeix d'una bona presència de plataners, però que, a diferència dels de la Rambla, van patir una poda extraordinària a principis d'estiu, després d'una altra igual d'extraordinària a l'octubre, i d'una l'estiu de 2023. Per què? Diuen que «cada sis o set anys» els cal una poda forta per tal que reviscolin igual de fort.

Branques i fulles anaven creixent i conformant un sostre vegetal ben maco, i que a l'estiu ens podria proporcionar tardes agradables de passeig amunt, passeig avall, per anar a peu d'una banda a l'altra de la ciutat, sense haver de fer de Nosferatu per sota dels balcons. I amb la raó dels refugis artificials, es van desfer els refugis naturals ja existents. Després de fins a tres podes extraordinàries en un any, potser seria adient explicar una mica més les tecnicitats dels criteris de la poda. Que es faci «per evitar malmetre els habitatges» al Passeig i no a la Rambla és un greuge comparatiu no només pels plataners, sinó també pels veïns. I també és tirar pilotes fora.

Mentre esperem saber el cost final els refugis climàtics --tot i que s'acabin pagant amb els fons Next Generation, caldria valorar-ne l'efectivitat i si aquests fons es podien aprofitar millor--, vull recordar la fal·lera universal pels «arbres artificials» de principis dels anys 2000. La febre de la tecnologia verda va portar arbres de metall i plàstic --o més aviat una mena d'escultures en forma d'arbre--, que mitjançant un sistema de filtres, i funcionant amb energia solar, «extreia» CO₂ de l'atmosfera.

Les solucions tecnològiques a problemes que no les requereixen és una dèria del nostre temps. Realment són necessaris arbres artificials amb filtres de CO₂, quan podem plantar arbres que, a més de treure CO₂ aporten oxigen i refresquen l'ambient? Realment és necessari podar tres cops en un any? Si els informes dels especialistes diuen que sí i que això farà que la seva salut i el gaudi ciutadà millorin, doncs endavant. Però si el que està passant, i en fa tota la pinta, és que s'actua per inèrcia, potser cal aturar-se i pensar per què es fa el que es fa. Potser es poden descobrir altres vies que resulten molt més enriquidores, sense emmirallar-se sempre en les grans metròpolis. Potser es poden portar iniciatives que funcionen arreu, fins i tot --o especialment-- en llocs petits i apartats, no resta originalitat. Com són llocs petits, tenen pocs recursos i han de buscar solucions eficients. Cal buscar el que ja s'ha provat i funciona, i copiar-ho.

Els hibiscos al carrer són un gran invent i hi estem a favor, que les coses bones també cal dir-les. Plataners, moreres i d'altres arbres semblants es fan servir de sostre natural arreu de la geografia catalana, espanyola i mundial. De nou, Castelló: a la vila de Nules hi tenen un petit jardí botànic amb una morera que cobreix uns bons deu o quinze metres de diàmetre. I els plataners també es poden modelar i entrellaçar per crear una bona ombra. Els corredors urbans amb arbres frondosos, que proporcionin ombra als ciutadans, és una realitat arreu del món. Si no se li vol dir xarxa de carrers climàtics, es busca un altre nom i llestos.

Plantar arbres --i no només de plataners viu l'ombra-- no ens portarà titulars espectaculars, ni ens situarà al capdavant de cap rànquing, i potser tampoc ens portarà turistes... però a llarg termini tindrem ombra, un ambient més fresc, podrem anar a peu d'una punta a l'altra de la ciutat sense agafar el cotxe, fet que redueix el trànsit, la contaminació i els problemes d'aparcament, a més que embelleix la ciutat, és sostenible, barat i alguns fins i tot millorarem la pressió arterial i rebaixarem el colesterol. I a diferència d'un refugi portàtil, un arbre no ocupa espai de magatzem durant l'hivern.