Fins arribar a Igualada, jo era una mena d'estepicursor. Sí, que sabeu el que és: són aquestes boles vegetals que passen rodant al segon pla quan comença l' escena del duel en les pel·lis de l'oest... Però des que no vaig rodant, dono classes de francès a qui vol aprendre'n, canto en (ara només) un cor i jugo i faig jugar la gent a jocs de taula (per cert, si us interessa, estem cada dos mesos al vestíbul de l'Ateneu)

La pel·li que us recomano és Les Aventures del Baró Munchausen (1988) de Terry Gilliam (en realitat us recomanaria gairebé qualsevol pel·li d'aquest poeta volat, però). No arribo mai a explicar-me correctament i simple quan parlo d'aquesta pel·li. Principalment, més enllà de la seva poesia i inventiva, em fa reflexionar sobre què és la realitat i el poder de la imaginació. Quan parlactua el Baró, no sabem on comencen i s'acaben el conte i la vida real.

L’escena que més m'ha marcat és quan s'escapa de la Lluna, havent lligat la trena que li va regalar el cap de la Reina de la Lluna mentre que el seu cos estava en mans del cap del seu libidinós marit... Ja, ho sé... sona estrany,...

Total, que en un moment donat els fugitius arriben al final de la trena, i encara queda un bon tros per arribar a la Terra. El Baró li explica a qui va últim que només cal deslligar la trena a dalt i enganxar-la al tros de sota i continuar baixant. I tot rutlla... fins que un comença a reflexionar i intueix que alguna cosa no quadra. En veure-ho el Baró aixeca els ulls al cel com dient “mecatxís... fins aquí funcionava” i de cop cau la trena i tots cauen a l'oceà. Algú havia deixat de confiar en el que deia-feia el Baró.

Bé, aquí hi hauria molt més per explicar... però, potser per una projecció-debat amb el Cineclub?

Ah… i al final guanya el poeta!