Jep Rabell Padró (la Pobla de Claramunt, 1966). Llicenciat en Antropologia Social i Cultural per la UB i Màster en Gestió Cultural. Actualment és cap del servei de Cultura de l’Ajuntament d’Igualada i li agrada exercir d'antropòleg en el seu temps lliure entrevistant a gent gran per rescatar temes de memòria oral.

La pel·lícula del tresor: En Jep Rabell recomana " As Good as It Gets " (Mejor imposible) de James L. Brooks, estrenada el 1997

Em va resultar molt fàcil decidir quina era la pel·lícula que m'enduria a una illa deserta, per poder veure una vegada i una altra. No estic segur si em va marcar, però puc dir amb tota seguretat que em va procurar una estoneta de felicitat, que sempre convé.

El títol de la pel·lícula es correspon exactament amb això, “millor impossible”,  en una delícia que no pots deixar de veure si per casualitat ensopegues amb una reposició en algun canal. El personatge de Melvin, magistralment interpretat per Jack Nicholson, mostra un escriptor neuròtic ple de manies que resulta ser un autor de novel·les d'èxit. Els trastorns obsessius compulsius que pateix donen una profunditat extraordinària al personatge, divertit però despietat i cruel,  un personatge que acaba sent asocial, rebutjat per gairebé tothom.  L'única persona que el tolera és la cambrera del restaurant on menja habitualment, interpretat  per la gran Helen Hunt (Carol), que en el seu paper de cambrera, en masses ocasions suporta les humiliacions a què és sotmesa per part del maniàtic i mal educat Jack Nicholson.

Un film que posa en evidència molts dels aspectes més criticats de la societat americana: els defectes del sistema sanitari americà, a través de la lluita desesperada d’una mare soltera -Carol, per intentar salvar al seu fill asmàtic, en una lluita que li provoca tant estrès, que no pot mantenir una relació sentimental normalitzada. El personatge de Simon, el veí de Jack Nicholson, un pintor d’èxit i fortuna que entra en desgràcia, després de ser atacat a casa seva per uns delinqüents, que de retruc provoquen la pèrdua de la inspiració i les ganes de pintar.  Melvin homòfob, no suporta el seu veí homosexual Simon, ni al seu gos,  fins que finalment es veu obligat a cuidar del seu gosset, mentre aquest està hospitalitzat.

Finalment els tres personatges es troben junts per fer un viatge en cotxe a Baltimore, per anar a casa dels pares de Simon, per demanar-los diners per pagar les despeses de l’hospitalització. El viatge esdevé un veritable ritual de pas, on els tres personatges fan un salt progressiu cap a la felicitat.  Simon  recupera el seu talent i les ganes de pintar mentre veu la Carol nua, mentre aquesta es banya; Melvin, totalment enamorat de la Carol s’esforça per convertir-se en un ésser més social i accessible, fins que finalment, en una de les escenes més brillants,  llença una frase magnífica directa al cor de Carol:

"Potser jo sigui l'única persona sobre la capa del món que sàpiga que ets la dona més fantàstica de la terra. Potser jo sigui l'únic que apreciï el sorprenent que ets en cadascuna de les coses que fas i en com ets amb Spencer ... Spens, i a cada un dels pensaments que tens i en com dius el que vols dir i en com gairebé sempre vols dir alguna cosa que té a veure amb ser sincer i bo. I crec que la majoria de la gent es perd això de tu i jo els observo preguntant-me com poden veure't portar-los el seu menjar i netejar les seves taules i no captar que acaben de conèixer a la dona més meravellosa que existeix. I el fet que jo si ho capti em fa sentir bé amb mi mateix ".

I la darrera gran frase quan afirma: “Melvin, tu fas que vulgui ser millor persona”, on reconeix que ha començat a prendre la medicació per tractar-se de la seva obsessió compulsiva.

Un delícia de pel·lícula que retorna la confiança en l’ésser humà i la mútua comprensió. Nou us la perdeu!