Mireia Rubio (1972)

Treballo redactant informatius, visc escrivint, estimant molt i alçant la veu per defensar els DD HH. Intento aturar-me sempre que puc per ser conscient que només sóc el vaivé d’una respiració. Escric contes per adults i he publicat les novel·les El abrazo náufrago (2007) i El tiempo del negro que veurà la llum entorn a Sant Jordi 2016. 

‘Un lugar en el mundo’, un lloc per a la utopia

Mentiria si digués quin va ser el motiu exacte que em va portar a l’Aula Magna de la UAB de Ciències de la Informació –on estudiava periodisme- a veure la projecció, però vaig veure clar que Un lugar en el mundo m’estava esperant; va entrar a la meva vida per donar una mica més de llum i coratge a una ànima utòpica i rebel.

El film d’Adolfo Aristarain, ‘Concha de oro’ a la millor pel·lícula al festival de Sant Sebastià (1992), em va ferir d’idealisme i realitat a parts iguals.

En la lluita de Mario (Federio Luppi), Ana (Cecilia Roth) i Nelda (Leonor Benedetto), el mestre, la metgessa i la religiosa encarregats de dirigir una cooperativa camperola d’una població argentina molt pobre, després d’un temps d’exili, vaig identificar una causa solidària compartida; la recerca d’alternatives per avançar en la igualtat i la justícia social.

En la visita de Hans (José Sacristán) el geòleg que arriba a la vall contractat pel cacic local (un especulador poderós), però qui aconsegueix fer-se amic dels cooperativistes per la seva honestedat, simpatia i carisma, vaig entendre l’opció dels que, mancats de fe o massa escèptics, han decidit, simplement, viure i deixar viure.

Des del primer moment, ens agafem de la mà del personatge d’Ernesto (Gastón Batyi) -fill de Mario i Ana- i és ell qui ens endinsa en la història amb la mirada neta d’un adolescent sensible als valors amb els quals ha estat educat, que tot just comença a entendre el món conflictiu dels adults i que viu el neguit del primer amor per Luciana (Lorena del Río) a qui vol ensenyar a llegir.

Dir que Un lugar en el mundo és una gran pel·lícula és quedar-se molt curta. Per mi és una obra magnífica, on no hi ha frase ni escena anecdòtica o mancada d’intenció. Cada diàleg i cada imatge ve a donar sentit als motius de vida dels personatges i a arrodonir un relat d’afectes i reivindicacions que llisca també per un pendent dramàtic i dolorós.

I ho fa amb un codi íntim, poètic i subtil per fer-nos còmplices dels sentiments dels personatges, per exemple, quan en Hans, el geòleg, ens parla del llenguatge de les pedres i ens desvela un secret: que només a les fosques podem veure la seva ànima…

I ho descobrim també en els gestos quotidians, en les mirades i en els silencis. En fets que semblen divertits, com les curses d’Ernesto a cavall contra el tren, però que ens parlen de la perseverança. I en la tria del llibre per ensenyar a llegir a Luciana La crida del bosc de Jack London.

Tendre, incisiva, intel·ligent, divertida, colpidora… Un lugar en el mundo m’ha acompanyat en el temps de tal manera que el nom d’Ernesto i Las Salinas, l’accent de la militància argentina, la generositat de l’amor, la fe i la ràbia… se’m van quedar enganxades en la pell de la memòria i en algunes de les coses que escric, com ara en la segona novel·la que estic a punt d’editar, El tiempo del negro.

“Usted se me quedó en la utopía”, li diu el cacic a Mario. Però és que com aquest li explica al seu fill “cuando uno encuentra su lugar, ya no puede irse”.