Vaig néixer a Capellades i de molt petit vaig venir a Igualada. Sóc llicenciat en Filosofia i enginyer informàtic i treballo en una consultora informàtica. M’apassiona el teatre, el cinema, llegir i escriure. He escrit molts articles per a la premsa local i he publicat Hormigas en la playa i durant aquest mes de novembre he presentat el meu segon llibre 21 maneras de hervir una rana.

Sona la cançó Douha Alia de l'algerià Cheb Mami i veig tres adolescents, Rai, Javi i Manu que caminen pel túnel de metro a la recerca d'aquesta estació fantasma on desenes d'immigrants amuntegats descansen entre rates a la recerca d'un futur millor. És una escena de Barrio (1998), de Fernando Leon de Aranoa. És una bufetada a la consciència; tres adolescents sense cap futur descobreixen que els fantasmes de la misèria existeixen més enllà del seu barri, són al subsòl, sota la catifa de la hipocresia.

No recordo ni on ni quan la vaig veure per primera vegada, però recordo la pel·lícula com si fos la meva vida, com si jo fos un d'aquests tres adolescents que perden l'últim metro, com si perdessin l'última oportunitat de sortir del pou de la marginalitat.

Barrio, el nostre barri, el barri de tots, esquitxat de carrers sense asfaltar, de parcs i xeringues, d'impotència, de ràbia, i d’oblit, de bars, de passadissos subterranis, de vòmits secs, de cotxes abandonats, de motos trucades, de burilles al terra, d'amistat, de sang, de música llunyana i d'alcohol, de finestres amb reixes, d’ampolles trencades, de la televisió a tot volum i de roba estesa. Barrio, rebuig de la societat, vergonya insuportable, terra dels oblidats confinada per asèptics blocs de formigó que t’ofeguen lentament. 

Barrio és més que una pel·lícula, és un tros de vida, un cant profund a l'amistat, a la família i a l'amor, però també una mirada dura i punyent a la impotència dels que saben que sempre viuran a la cuneta de la societat.

Barrio són Rai, Javi i Manu però també Juan Pedro, Valentín, Sebas, Javi, Patri i milers d'adolescents que van deixar (i continuen deixant) els seus somnis enterrats en un miserable descampat de Barri.

Barrio és cinema amb majúscules i és vida.