Els escriptors joves tenen un no sé què generacional, una manera d’explicar històries íntimament lligada amb el context actual, amb el món en què els ha tocat viure. Maria Guasch forma part d’una nova fornada d’autores novelles que s’han estrenat amb força publicant obres  de gran solidesa narrativa, com Marta Orriols, Estel Solé o la ja més consolidada Jenn Díaz.

A Els fills de Llacuna Park Maria Guasch ens presenta una generació de personatges d’entre 30 i 40 anys amb un cert desassossec vital. La protagonista és la Clara, que amb 32 anys i poca solidesa laboral i econòmica es veu obligada a viure a casa del germà i la cunyada. Com el seu xicot, en Gabriel, que també viu a casa d’uns pares ancorats en el temps per una desgràcia que els va marcar la joventut a tots. El que fa peculiar aquesta novel·la és la feina de la protagonista: dóna classes en un centre penitenciari, fet que serveix a l’autora per descobrir-nos tot un submón que s’amaga rere les portes enreixades de la presó. Mil i una històries servides de la mà de les intruses que hi viuen, que són un reflex també de les problemàtiques de la societat actual.

L’obra oscil·la entre el present gris de la Clara i els records de l’adolescència, com a paradís perdut simbolitzat en la urbanització de Llacuna Park. Els protagonistes són hereus d’aquell passat del qual no s’acaben de desempallegar mai. Un passat que esdevé, en certs moments, una feixuga càrrega que no els deixa créixer, madurar. La protagonista recorda així aquells dies: «Se suposa que, a una certa edat, el món es tornava més perillós. Era com si tots ho estiguessin esperant, com si t’ensumessin, els tarats, els viciosos, els aprofitats. Calia prevenir-se, almenys si t’escoltaves els vaticinis de segons qui. La mala gent sortia d’entre les ombres, d’on no havia deixat d’observar-te pacientment, i era molt difícil resistir-s’hi. La paraula clau era no: no a les drogues, no a l’alcohol , no sense condó, i, sobretot: no és no.»

La manera planera d’escriure de Maria Guasch potser arriba a emmascarar una mica, no del tot, la duresa de les històries d’uns personatges que no acaben de ser feliços. Ni els fills ni els pares. Com tantes i tantes famílies d’avui en dia. Per això es pot considerar en certa manera una novel·la costumista en ple segle XXI.

Maria Guasch és llicenciada en Comunicació Audiovisual i combina la tasca de documentalista i guionista amb la vocació per l’ensenyament. El 2013 va publicar la seva primera novel·la, La neu fosa i el 2014 Olor de clor sota la roba.