Al Londres contemporani en Ted acaba de ser pare i aquest és precisament el record d’infantesa més recurrent que té: una mà agafant la seva. La paternitat l’empeny cap a la descoberta del seu propi passat. Un viatge que farà amb la seva parella, la Irina, una pintora que se sent tan trasbalsada i estranya com ell amb l’arribada del seu fill.

L’escriptora irlandesa Maggie O’Farrell ens torna a sorprendre amb una nova història familiar construïda a dos temps que acaba confluint cap a un mateix punt. D’una banda la parella formada per en Ted i la Irina, i de l’altra el de la Lexie i l’Innes, que van viure una curta però intensa història d’amor al Londres dels anys cinquanta.

Amb una mestria i un domini dels recursos narratius excel·lent, O’Farrell ens fa caminar pels carrers d’aquesta ciutat, per les seves cases uniformes amb jardí, per la bohèmia dels pubs i locals de moda. I mentre ens va ensenyant amb total naturalitat la vida actual de l’Elina i el Ted, de cop i volta ens fica a la màquina del temps per mostrar-nos com va ser l’amor de la Lexie i l’Innes i l’ambient bohemi de les revistes culturals i el món de l’art. Una imatge, una olor, un color, són suficients per obrir la porta als records i anar reconstruint, lentament, el passat dels protagonistes. Perquè sense aquest passat no s’entendria el seu present.

El fil daurat amb què cus aquestes dues històries és la maternitat, i com la viuen els dos personatges femenins de la novel·la. I de quina manera tan similar, malgrat els anys que les separen. Així ho escriu la jove Lexie en un article que escriu en el diari que treballa: «ens canvia la figura, ens comprem sabates planes, ens tallem els cabells. A dins de la bossa hi comencem a portar trossos de galeta a mig menjar, un petit tractor, una peça de roba, una nina de plàstic. Perdem to muscular, son, raó, perspectiva».

La maternitat, però també la construcció del propi jo en el si de la família, l’amor indestructible i la força de l’amistat són els grans temes universals que aquesta escriptora sap plantejar amb tots els seus matisos. Res és blanc o negre, en la seva narrativa.

Com ja va fer amb Aquest deu ser el lloc, que L’Altra Editorial va publicar l’any 2017, Maggie O’Farrell construeix dues històries paral·leles que conflueixen en un punt final brutal, colpidor, sorprenent.