Hôzuki, la librería de Mitsuko d’Aki Shimazaki. És una petita novel·la plena d’una infinita tendresa i de sentiments amagats. Transcorre a la llibreria de vell Hôzuki, propietat de la Mitsuko, que hi viu al pis de sobre amb el seu fill, en Tarô, la seva mare i en Sòcrates, un vell gat filòsof. A Hôzuki s’hi poden trobar llibres d’oportunitat de tota mena però on la filosofia n’és una de les seves especialitats.

La Mitsuko és una dona reservada, sense vincles afectius externs al nucli familiar, que  duu una doble vida. Quan tanca la llibreria, els divendres, es trasllada a una altra població en tren, s’instal·la en un hotel i treballa tota la nit en un bar de cambreres. Dissabte al matí torna amb llibres de segona mà per vendre a la llibreria i per això també la seva mare i el nen ho ignoren, malgrat que li proporciona uns ingressos extres molt necessaris per a l’educació d’en Tarô, que és sordmut.

«La mujer manifiesta una gran sorpresa, como mucha gente, no sólo porque mi hijo hable la lengua de signos, sino también porque es mestizo. Su hija le sigue en silencio con la mirada. Contesto a Tarô en la misma lengua.»

La Mitsuko és una dona forta, segura de si mateixa i del que vol. Tot i que s’esforça per amagar el que sent i el que pensa, en la lectura tens la sensació de conèixer-la de fa temps, se t’acosta per la banda dels sentiments, tot mostrant-se humana, sensible, vital.

«Sigue nevando. En un instante, elevo los ojos hacia el cielo gris. La misma escena me viene de nuevo a la mente: corro en la nieve estrechando a un bebé entre los brazos. Es un recién nacido y está envuelto en una manta beige. Su manita sostiene firmemente un tallo de hôzuki con dos frutos.» [Hôzuki: Physalis]

Hôzuki és una flor i també el nom confús de la llibreria. Però també és el vincle entre la veritat i allò que s’amaga darrere de les coses que se succeeixen a la novel·la, que es mou entre el que es diu i el que s’oculta.  L’autora ens porta del present al passat amb tècniques de flash-back i així explica la historia de cadascun dels personatges, il·lumina els seu comportament i el perquè de les dobles vides que mantenen.

«Hôzuki, Hôzuki, el amor enjaulado.

Naranja como el lirio atigrado,

Reluciente como el sol.

¡Qué alegría! Tú eres mi resplandor».

De fet, el nom de la llibreria és Kitô, que significa oració, i que molta gent confon amb la paraula Hôzuki.  Aki Shimazaki, l’autora, juga així amb els significats de les paraules, ja que existeixen dues formes d’escriptura al Japó, els ideogrames kanji originaris de la Xina i l’escriptura sil·làbica japonesa hiragana. D’aquesta manera ens endinsa en els costums japonesos i la seva cultura mil·lenària. És una llàstima que aquesta petita joia no s’hagi traduït al català.     

  «- Mitsuko, ¿sabes cuál es el fin de las religiones? Liberar del dolor de la vida y la muerte. El budismo no es una excepción. En lo que se diferencia de otras religiones es en que los budistas tratan de  alcanzar el despertar por sí mismos, mientras que los monoteístas cuentan con su dios para llegar al paraíso.

- Entonces, ¿cuál es el fin de la filosofía?

- Preguntarse cómo vivir hasta la muerte, por qué hemos nacido en este mundo, sobre todo comprender qué significa el mundo. (...)

- La diferencia es simple. La religión consiste en creer y la filosofía, en dudar.»