“La gran lliçó d’un mestre és aprendre a desobeir.”

és justament això: pura verborrea argentina, però matisada per la llengua i la cultura catalanes i un gran mestratge. És una visió fresca i nova de la relació mestre/deixeble d’una autora que no vol caure en l’autobiografia, malgrat l’inevitable paral·lelisme entre la Vera, la protagonista de la novel·la, i l’autora. 

La Vera és una noia argentina força esquerpa que s’alimenta d’entrepans i és incapaç d’encendre el forn per cuinar-hi res. És una lectora voraç que té passió per l’escriptor argentí Rodrigo Fresán, que viu a Barcelona des de fa anys.

La decepció de saber que mai serà la persona prioritària per al Darío i la impossibilitat de trobar llibres del seu autor favorit en ple “corralito argentí”, l’empenyen a deixar el seu país, sense recança ni enyor. I tanmateix, la Vera no es considera una immigrant econòmica, perquè no trobar llibres del teu autor favorit només et fa un exiliada cultural, malgrat que també ha de cercar ajuda per esmenar els papers que l’assenyalen com a il·legal.

La casualitat ingressa la Vera en el món de l’edició en català on coneix l’Eliseu Mussol, l’editor que la contracta com a lectora i com a bibliotecària per tal que li ordeni la seva biblioteca. La relació d’ambdós és simbiòtica, tot i que alhora estan a les antípodes l’un de l’altra: la Vera mira endavant, al futur que l’espera, i en canvi l’Eliseu mira cap al passat on s’ha quedat empantanegat amb els seus morts... 

Diu Valèria Gaillard, en una entrevista que va fer a Silvana Vogt que: «L’autora ha dit que darrere de l’Eliseu Mussol hi ha el que va ser l’editor de Proa durant més de deu anys, Isidor Cònsul, mort el 2009, i és a ell a qui dedica la novel·la. La seva influència va ser crucial: “Em va ensenyar que Catalunya és un poble que estima la seva terra i la seva cultura i això em va xocar perquè jo venia d’un país que no estimava gens i que volia deixar enrere.” Va ser arran de la mort d’Isidor Cònsul que Silvana Vogt va sentir que la història de la novel·la, que planteja com una reflexió sobre com ens relatem i construïm la nostra memòria, li “sortia per les orelles”. I no sortia en argentí, sinó en català.»

Silvana Vogt va estudiar a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, on va ser marcada pel mestratge de l’escriptor Eduard Màrquez. «Ell em va ensenyar a llegir, mentre que Rodrigo Fresán, a escriure.» 

I precisament, aquest és un dels eixos vertebradors de la novel·la: la relació entre el mestre i el deixeble. Perquè “La gran lliçó d’un mestre és aprendre a desobeir.”