Així és com veu Margaret Atwood la realitat històrica que reflecteix la seva distòpia El conte de la Serventa. Atwood homenatja els Contes de Canterbury de Chaucer i al·ludeix també els contes màgics i populars que explicats en primera persona adquireixen un caràcter extraordinari i fantàstic per als oients, sobretot si s’ha sobreviscut al relat.

Aquesta novel·la escrita el 1985 ha agafat diverses formes; s’ha traduït a més de quaranta llengües —en català hem hagut d’esperar fins al 2018—; al 1989 se’n  va fer una pel·lícula; se n’ha fet un còmic i una sèrie per a la televisió que ha estat un èxit rotund, volent emular la pròpia novel·la.

Una dona anomenada Offred explica la seva història en primera persona, ella és una Serventa. El seu nom evidencia la seva no-identitat: Of, Fred, la dona propietat d’un Senyor, anomenat Fred, probablement. Com que li pertany, viu a la casa del Senyor, subjugada a ell i vigilada per dues Ties i la Muller del Senyor, a la república de Galaad, un règim totalitari i teocràtic. Aquest règim utilitza i controla el cos de les dones en edat fèrtil per a criar els fills dels Senyors, els poderosos del govern instaurat. En aquest regne es volen assegurar la seva continuïtat ja que segurament s’han utilitzat armes tòxiques i no neixen tots els fills que es voldrien, demogràficament parlant. Al regne de Galaad les dones porten uniformes, vestits amb mànigues llargues fins als peus, cosa que evidencia el seu estatus social; les Serventes, van de Vermell i amb unes còfies que els priven de veure-hi bé; les dones grans són les seves vigilants – les Ties – i duen vestits marró, que les fa invisibles; i les Mullers dels Senyors porten vestits i capes de color blau cel, en un intent de mantenir-les intocables... (Metàfora del mantell virginal de la Mare de Déu i símbol de la seva castedat).

El punt de vista de la narradora, tot contant la seva història, colpeix perquè no vol aparèixer ni com angelical ni com a víctima, s’ofereix com una dona amb criteri moral que es mostra com una persona, i que entre altres, té un comportament i una personalitat que la fa interessant i digne de consideració, igual que la resta de persones. «Parlar malament dels qui tenen el poder té un punt de poderós. Té un punt de plaent, de provocador, de furtiu, de prohibit, d’apassionant. És com una mena de sortilegi. Els rebaixa, els redueix al denominador comú que permet plantar-los cara.»

El conte de la Serventa palesa com en els règims totalitaris es reparteixen privilegis entre els desafavorits per tal que aquests mantinguin l’ordre:

«Galaad era innegablement patriarcal en la forma però ocasionalment matriarcal en el fons, igual que alguns dels sectors del teixit social del qual va sorgir. Com els artífex de Galaad sabien molt bé, per instaurar un règim totalitari eficaç – o qualsevol règim, de fet – només cal oferir uns beneficis i unes quantes llibertats, almenys a una minoria privilegiada, a canvi del que prens.». Sembla com si l’autora ens parlés d’una realitat que no està tan lluny; vol obrir-nos els ulls tot recordant-nos que el que descriu no és impossible, i hi podríem estar immersos aviat.