Helen Keller (Alabama, 1880 – Connecticut, 1968) va ser la primera persona que va aconseguir un títol universitari essent cega i sorda; va ser conferenciant i escriptora, i el 1908 va publicar aquesta autobiografia. Va promoure el sufragi femení, va defensar els drets dels treballadors i, sobretot, els drets de les persones amb discapacitat.

En el prefaci d’El món on visc fa una declaració d’intencions: “Si parlo de reformar el sistema educatiu del món, els meus amics editors diuen: «Molt interessant, però el que voldríem és que ens digués quina idea tenia de la bondat i la bellesa quan tenia sis anys.»” Quelcom ben difícil, d’altra banda, si es té en compte que fins als set anys va viure una trista i obscura realitat, en una foscor i un aïllament totals. A aquesta edat, Anne Sullivan es va encarregar de la seva educació, tot ensenyant-li a lletrejar les paraules al palmell de la mà.

A partir d’aleshores la Hellen va florir al món: en deu setmanes es feia entendre pels seus pares i la seva mestra i també va aconseguir parlar, fixant-se en la vibració del coll i els moviments dels llavis. Aquests avenços donen notícia de la intel·ligència i la perspicàcia poc comuns de què estava dotada. Així ho explica: “Com que la ment dels que no tenen vista és essencialment la mateixa que la dels que hi veuen, en el sentit que no admet carències, ha de subministrar una mena d’equivalent de les sensacions físiques que li manquen. Ha de percebre una similitud entre les coses exteriors i interiors, una correspondència entre el que veu i el que no veu”.

La seva experiència escruixidora, colpeix i, alhora, esperona a pensar en un nou horitzó, per més llunyà que sembli. En un principi s’aferra a les mans dels altres amb  les quals comença amb passos vacil·lants: “En totes les meves experiències i els meus pensaments sóc conscient de la presència d’una mà. Tot allò que em mou, tot allò que m’emociona, és com una mà que em toca en la foscor, i aquest tacte és la meva realitat.” Si bé les mans dels altres l’han guiat en el món, és ella qui, amb un intel·lecte privilegiat i una voluntat fèrria, ha sabut interrelacionar les sensacions amb els pensaments.  Ella va saber unir aquestes sensacions amb les experiències que vivia de manera que la seva ànima pogués donar sentit de realitat i certesa a la seva vida, i ho va aconseguir: “Les infinites meravelles de l’univers se’ns revelen en la mesura exacta que som capaços de rebre-les. La intensitat de la nostra visió no depèn de fins a quin punt podem veure les coses, sinó de fins a quin punt les sentim. Tampoc el simple coneixement no crea bellesa. La naturalesa canta les seves cançons més exquisides a aquells que l’estimen.”

I és que gràcies a la seva imaginació i una intel·ligència i una sensibilitat exquisides, la Hellen Keller, va esdevenir una dona excepcional de la qual hem de prendre exemple: “Trepitjo el terra sòlid; respiro l’aire aromàtic. A partir d’aquestes dues experiències, faig associacions i correspondències innombrables. Observo, sento, penso, imagino. Associo les incomptables impressions, experiències i conceptes varis. A partir d’aquests materials, la Fantasia, l’astuta artesana del cervell, forja una imatge que l’escèptic em negaria perquè no puc veure amb els meus ulls físics el rostre canviant i encantador del fill del meu pensament.”

En llegir El món on visc tens la impressió que unes limitacions tals, que horroritzen, a ella la van fer créixer enormement; li van exacerbar el seu do natural per unir la capacitat d’aprehendre amb una força de voluntat immensa. La seva fam de conèixer el món i de fer-se’l seu la van esperonar a no intimidar-se per les restriccions imposades per la natura: “Una persona privada d’un o més sentits no es troba, com sembla que molts pensin, en un desert inexplorat sense fites ni guia. El cec envoltat de foscor, porta a dins totes les facultats essencials per aprehendre el món visible les portes del qual s’han tancat darrere d’ell.” Així, doncs, la Hellen Keller ens ofereix aquesta petita joia que dóna valor al  tacte, el gust i l’olfacte. Ens diu que són sentits la subtilesa dels quals se’ns oblida; ens són útils i ens ajuden a estar en el món i, tanmateix, no sabem que la seva presència ens fa més humans...