He esperat uns dies per parlar del que va passar el dissabte 25 de maig a les Comes. Entenc que el mateix dissabte i els dies posteriors a l’eliminació de l’Igualada HC de la Final Four era massa recent, la ferida estava massa oberta per fer una reflexió serena i tranquil.la sobre el que va passar aquell dissabte. L’equip va caure a la pròrroga amb un gol d’or, i això va ensorrar totes les aspiracions i totes les il.lusions que havia dipositat l’equip en aquesta Copa de la CERS. El destí va ser especialment cruel amb Ton Baliu, el líder de l’equip, que amb una falta comesa per instint, conduïa l’Sporting a fer el gol de la victòria. Es van veure llàgrimes a les Comes. Jugadors, directius i algunes persones del públic no van amagar les seves emocions. Al final del partit la cara de Ton Baliu estava desencaixada, Met Molas no podia parar de plorar, i el president de l’IHC, Manel Burón, amb la veu entretallada demanava perdó a l’afició per no haver arribat a la final. Amic Manel, tot i que puc entendre les teves paraules, no tens perquè demanar perdó. No es pot demanar perdó per un resultat esportiu si l’equip ha lluitat fins el final. No es pot demanar perdó perquè l’esport té aquestes coses; una errada puntual, un encert en un moment concret, la sort... factors inevitables decanten el partit a una banda o una altra.

Resultat esportiu al marge, el que es va viure el dia 25 d’abril va ser extraordinari. El pavelló de les Comes es va omplir, la ciutat va respondre, i es va tornar a viure un ambient d’hoquei internacional com feia anys que no es vivia a les Comes. De tot plegat, em quedo amb la reacció del Front Tauró. Una vegada eliminats i sense moure’s del seu lloc, van provocar, amb els seus crits, que sortissin de nou els jugadors a la pista. Els jugadors,visiblement enfonsats i plorant, van veure com els components del Front saltaven a la pista i se’ls llançaven al coll per abraçar-los i consolar-los. A més, per acabar-ho d’arrodonir, membres del Front Tauró es van dirigir a l’afició de l’Sporting per felicitar-los i intercanviar-se samarretes entre ells. Només aquests minuts que ens van regalar els del Front Tauró ja van valer la pena. Una lliçó en tota regla del que ha de ser l’esport. Aquesta sí és una victòria del club, dels jugadors, de la directiva i dels afeccionats. Aquesta victòria, per a mi, val molt més que una, dues o tres CERS. I és aquest èxit el que ha de fer que aquest equip, amb un líder com n’hi ha pocs, Ton Baliu, segueixi lluitant per donar a l’Igualada un deute pendent.  Felicitats!