Fa uns deu o quinze anys, marxar a fora del país per treballar durant uns anys era una opció que molts científics triaven i que els donava un gran prestigi. En algun país europeu o americà eren capaços d’aprendre noves tècniques, nous conceptes i creixien professionalment. Després de dos o tres anys, tornaven i se’ls obrien moltes possibilitats de places, contractes o beques a universitats o centres de recerca. No es coneixia com una fuga de cervells, sinó com un pas a la carrera científica totalment necessari i beneficiós tant per al científic com per a la comunitat científica.

Actualment, molts dels joves que acaben una carrera universitària o màster, i sobretot molts dels que s’acaben de doctorar en alguna disciplina científica estan obligats a marxar fora del país. Sempre és bo marxar lluny de la teva ciutat, ja que aprens professionalment i personalment però hauries de ser lliure de triar quan ho vols i no que fos una obligació si vols seguir la carrera científica. Tot i això, actualment no hi ha possibilitat d’escollir, ja que les possibilitats de beques i contractes són infinitivament superiors en una ciutat europea o americana.

Tot i això, el principal problema arriba quan et vols plantejar la tornada. Abans se t’obrien les portes, però actualment no hi ha ni les portes. El sistema científic actual està saturat i no es convoquen places en les universitats o centres de recerca i les beques per tornar són escasses i no t’asseguren un futur més enllà de dos anys. Quan no hi havia crisi, es va anar atapeint de gent un sistema sense massa control. A més, pots ser un gran científic o un científic mediocre que ningú no et mourà de la teva cadira en una universitat o centre de recerca.

L’obligació de marxar i la impossibilitat de tornar és el que coneixem com a fuga de cervells. Gent formada al nostre país marxa i té dificultats per tornar, tot el que sap s’aprofita a l’exterior i el nostre país i sistema científic no es renova i es va deteriorant. Per intentar solucionar-ho hauríem de canviar diferents coses.

En primer lloc la inversió en ciència hauria de créixer per oferir noves possibilitats per convèncer els científics que no marxin o que tornin. Una millor distribució dels recursos aportaria molts més diners a la ciència del que passa ara. Això no passarà fins que canviem radicalment l’actual sistema polític. En segon lloc, s’hauria d’establir algun tipus de control o renovació de la plaça per a tots aquells científics amb una plaça assegurada. A Catalunya hi ha molts científics fantàstics, però també n’hi ha molts escalfant la cadira d’un despatx. Per fer ciència calen persones amb vocació i motivació, sense això és difícil que els projectes avancin o motivar la gent que treballa per a tu. Només amb un sistema més exigent aconseguiríem que totes les places científiques fossin eficients, i segurament també hi hauria una renovació completament necessària. No podem acceptar la fuga de cervells sense afrontar-la buscant solucions.