Fluir com l’aigua d’una font, ser lliure com el vent, sentir-se segur com la solidesa de la terra, estar actiu com el ball de les flames en un tronc.

Fluir amb el que es té és tenir lleugeresa. Quantes vegades sento la dificultat de viure amb les resistències, amb el “però” constant. Estar obert a la vida sense esperar que es compleixin les meves expectatives, només amb l’actitud de servir. Veure amb bons ulls el que passa, acceptar que el que ocorre és el just i el correcte, que puc viure sense intervenir i que només passa el que ha de passar. Ser un espectador de la meva pròpia vida.

Em va bé diferenciar els conceptes de salut i equilibri per entendre com funcionen els mecanismes de compensació. Puc acceptar que ser fumador o drogoaddicte no és una aberració de la naturalesa sinó una acció de compensació, de cerca d’equilibri. Aquesta observació no eximeix el fumador o el drogoaddicte de la seva responsabilitat de prendre les decisions presents que poden canviar la seva vida, però, a mi em va bé entendre que les malalties físiques o mentals són la manera amb la qual l’organisme s’equilibra, perquè així puc esbrinar la manera d’enfocar un tractament respectuós.

Un canvi sempre genera resistències. Si no canvio no em mouré d’on sóc perquè ara mateix sóc el resultat de la meva forma de menjar, respirar, viure i pensar. La meva manera de pensar condiciona la meva vida. Per tant, què em fa canviar la manera de pensar?

Molts canvis estan impulsats pel dolor, generalment fruit de les resistències. Si accepto el que hi ha en mi, la manera de ser de la meva mare, el què ha passat amb mon pare, etc. El dolor disminueix. El sofriment és directament proporcional a les meves resistències.

Si no culpo a ningú del què passa, em sento més bé. Trobar un culpable exterior produeix un alleujament momentani i fugaç, en algun moment he d’assumir que sóc jo qui té mal de panxa o migranya. Per més que vulgui culpar al veí, el cap i l’estómac són meus. Creure que els altres tenen el poder d’amargar-me, entristir-me o enfadar-me cada cop és menys útil. Sóc jo qui m’enfado.

Fluir amb el que es té és una bonica manera de trobar la llibertat, descobrir l’autenticitat, acceptar-me i expressar-me sense judicis de valor. Alliberar-se dels judicis que ens dictem a nosaltres mateixos hauria de ser una assignatura escolar. El primer pas per viure en pau és acceptar els meus propis sentiments.