Penso que aquesta expressió descriu l’estat actual de la nostra vida política. Ahir al matí, el Parlament va aprovar amb una àmplia majoria una declaració d’intencions que inicia el procés constituent i, a la tarda, el candidat a la presidència de la força política majoritària, Artur Mas, va exposar el seu programa de govern. Així, doncs, s’han complert dos tràmits importantíssims, transcendentals en el moment històric que ens ha tocat de viure. Això no obstant, cap dels dos no porta en si mateix cap resolució immediata, sinó que les conseqüències del que ahir es va viure no es veuran fins a properes dates.

Pel que fa a la declaració, serà suspesa en un temps immediat i considerada inconstitucional en un termini breu. Sobre això no hi ha cap mena de dubte: així ho pensen i ho desitgen les forces polítiques més importants de l’Estat espanyol i, si mai no ha existit entre ells fissura de cap classe en aquest terreny, la proximitat de les eleccions generals els mou a desplegar una cursa gairebé ridícula per veure qui sabrà preservar millor la unitat d’Espanya. Calma tensa, doncs, en l’espera del que digui el Tribunal Constitucional i de veure què farà el futur govern català per complir un mandat parlamentari que li imposa deures concrets i terminis precisos. Després, nova resposta de l’Estat, cada cop més amenaçadora i més severa, però això ja serà després de les eleccions i de conèixer quin nou panorama polític es presenta.

Però hi ha una altra calma tensa que ara mateix preocupa un gran nombre de catalans, tots els que van fer possible la majoria parlamentària que ahir va aprovar la declaració. És la que ens ha de conduir a un desllorigador que ens treu la son més directament, més a curt termini: saber si serà possible un acord entre Junts pel Sí i la CUP per investir un president de la Generalitat. I no sols calma tensa, sinó desànim i malestar dins el sector independentista, que tem que el vaixell naufragui no pas per les amenaces de l’Estat, sinó per la nostra pròpia incapacitat, o pel nostre propi sectarisme. I això sí que fa posar de mal humor, això sí que fa perdre la confiança d’unes masses ciutadanes que s’han mobilitzat amb un entusiasme que mereix un desenllaç feliç i favorable.

Esperem, doncs, i patint des de fa dies per una decisió que pot ser transcendental per a la nostra història. I això perquè tothom té clar que unes noves eleccions al Parlament de Catalunya a la primavera significarien un gran fracàs col·lectiu i un desinflament general –ara sí― de la causa sobiranista. Per això tampoc la nostra calma, la nostra espera impacient, no pot ser tranquil·la sinó tensa, carregada de mals averanys i de temors.