Al final tot va acabar bé, diumenge al vespre. El Barça va guanyar la copa del Rei i va assegurar-se el doblet. Al camp, les estelades van lluir amb plena llibertat i la causa de la llibertat i la democràcia va guanyar també una petita batalla,  gràcies a l’atzar d’un jutge que va donar la raó a l’associació de juristes Drets: sens dubte, hauria estat ben diferent si el recurs hagués caigut en mans de l’altre jutge que va refusar l’acció judicial del Barça...

El seny, doncs, d’un jutge que va salvar la cara de la fràgil democràcia espanyola ens va privar d’una altra possibilitat que se’ns feia francament llaminera. Resulta que, en el cas que s’haguessin prohibit les estelades, la gent de l’ANC i de l’Òmnium havien pensat una alternativa certament vistosa: que tots els seguidors del Barça exhibissin la bandera escocesa i, per tant, mig camp s’omplís de blau. Com aquell qui diu, hauríem estat escocesos per un dia, almenys en els símbols ―no pas en el dret a decidir i el referèndum, per desgràcia...

La idea m’havia semblat genial, i va recordar-me un recurs que el catalanisme ja ha utilitzat amb profit altres vegades: davant una imposició absurda, davant la negació d’un dret elemental, davant l’estultícia d’un govern o d’una delegada de tarannà feixistoide, optar per una resposta basada en l’humor i la ironia. És la millor manera de desarmar la presumpta seriositat formal i l’obcecació dels enemics de les llibertats.

O sigui que tot va acabar bé. Però alguns ja havíem acariciat la idea del blau de les senyeres i, en més d’un moment, fins i tot potser ho hauríem preferit...