Dilluns, 26/3/2012
677 lectures

Què fer?

Entrem a la setmana de la vaga general. Sens dubte, ben poques vegades podrien trobar-se més motius per convocar-ne una: els índexs d’atur són més alts que mai, l’estructura de l’estat del benestar experimenta retallades contínues i tota una concepció del món de l’empresa basada en l’anomenada democràcia social se’n va en orris. Tot un model de societat que s’havia anat construint al llarg de moltes dècades i moltes lluites, i que era l’orgull i el tret distintiu dels europeus, s’està ensorrant davant dels nostres ulls. ¿És possible que això passi sense cap tipus de resposta? ¿És lògic esperar que els sectors socials més perjudicats per aquest enfonsament ho acceptin sense mobilitzar-se, sense mostrar el seu rebuig frontal a aquesta sortida de la crisi?

No, no és lògic, i la vaga ha estat tradicionalment la mesura de pressió més contundent i més efectiva que els treballadors han tingut per fer-se sentir i per fer-se respectar quan el pacte social ha esdevingut impossible. I, tanmateix, alguns estudis solvents que s’han fet públics aquests dies ens diuen que els espanyols amb feina ―en realitat els únics que poden optar entre fer vaga o no fer-ne― que estan disposats a seguir-la amb prou feines arriben al 30%.

Aquesta mostra és un reflex claríssim de la situació en què ens trobem. Per dir-ho en poques paraules, la gent no creu que la vaga pugui canviar les coses, no té cap mena de confiança ni en els polítics ni en els sindicalistes i, finalment, no està disposada a renunciar a una part d’un salari cada dia més petit. Simultàniament, i per la part empresarial o més conservadora no paren de llançar-se missatges cada cop més persistents: el que necessita ara mateix aquest país no són vagues, sinó justament tot el contrari, més activitat laboral que mai.

S’ensorra, doncs, no sols el model de societat que hem conegut, sinó els mecanismes de resposta de l’esquerra social. Vol dir que potser la vaga ja no és l’instrument més efectiu, que la imatge dels sindicats no és la més idònia, que els partits d’esquerra no són capaços d’oferir una alternativa a la voracitat insaciable dels mercats.

L’home i la dona concret d’aquest país i d’aquest moment, aquell que aspira simplement a viure amb dignitat del seu salari, es mira tot el que està passant i es pregunta, amb una impotència i una inseguretat cada vegada més gran, què pot fer... Què pot fer per sortir, no ja de la crisi general de l’exterior, sinó d’aquest marasme personal que l’ofega cada dia.

Altres articles de Antoni Dalmau i Ribalta

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.