Aminetu Haidar, l’activista sahrauí que està en vaga de fam, ha dit una frase terrible: «Abans que la meva vida hi ha la meva lluita pel dret a tornar a la meva pàtria». I no sols ho diu, esclar, sinó que ho practica negant-se a prendre cap classe d’aliment.

De debò? Abans que la vida? ¿Existeixen béns suprems que passen per davant de la pròpia existència? La pàtria, el grup, la família, la religió, una causa, una ideologia... ¿Tot això passa al davant? De fet, ja sabem que ha estat així al llarg de la història, i que molta gent ha optat per perdre la vida per alguna raó d’aquestes, des de Jesús de Natzaret per salvar la humanitat sencera fins als militars en defensa de la pàtria o de l’honor. L’evangeli, és cert, rebla la mateixa idea: «No hi ha un amor més gran que el de donar la vida pels germans (o pels amics, o pels altres)».

Però els temps i les idees canvien, i avui em sembla que una visió tan absoluta ja no es porta gaire. I no tan sols per egoisme o per la manca de valors que s’ha instal•lat en aquest nostre món occidental, tan ric, tan sadollat de tota classe de conforts i de béns. No: hi ha hagut, simultàniament, una revalorització de la idea mateixa de la vida. Perquè, si perdem l’única cosa que finalment tenim, que és l’existència, ¿quin sentit té tota la resta? Perduda la vida, ja no som, ja només resta el silenci o, si creiem en alguna doctrina religiosa, qui sap si alguna altra vida transcendent.

Històricament, la vida dels homes i de les dones concrets ha valgut tan poca cosa, ha estat tan menystinguda, que la nova civilització del segle XXI no pot sinó alçar la veu i cridar ben alt i ben fort que cal preservar la vida abans que res, que totes les vides són transcendents i necessàries i que no hi ha cap causa, per més gran que sigui, que mereixi un sacrifici tan gran, tan absolut. Per a l’home contemporani, la resta és fanatisme, obcecació, integrisme religiós o polític.

La causa del Sàhara lliure és una noble causa, que mereix tota mena d’esforços i d’actes de justícia. Però una cosa és donar-ho gairebé tot, assumir els costos més alts imaginables... i l’altra deixar-hi la vida. ¿És just i necessari que Aminetu mori pel dret a tornar al seu país i deixi orfes per sempre més els fills que ella mateixa ha engendrat? ¿Què esperen, què mereixen aquests fills: la integritat radical de la seva mare morta o que ella visqui per damunt de tot?