Feia temps que no teníem el plaer de llegir-lo. I ens hauria decebut molt si, després de l’èxit esclatant de la Via Catalana, no hagués fet cap tipus de declaració. Però no, al final ha vençut la temptació del silenci i per fi s’ha destapat: José Bono, antic president del Congrés, fill d’un alcalde falangista i amic de folklòriques i militars, socialista jacobí de pro, ens ha brindat un cop més la seva ajuda inapreciable. Ha dit que Catalunya es troba a les portes de la independència i que això li provoca una enorme tristesa. I fidel als seus principis, ha trobat un cop més el culpable de sempre: d’això que està passant, el PSC en té una gran part de culpa, per haver pactat amb ERC: “Lo del PSC, desde mi punto de vista, no tiene nombre”, ha dit entre altres fineses.

Jo no sé per què és tan humil, aquest home. Penso sincerament que ja seria hora que es pengés una medalla, perquè crec que la seva aportació al sobiranisme català ha estat d’un valor inapreciable, molt més que els possibles errors del PSC. En realitat, el moviment independentista l’adora, a José Bono, perquè cada cop que obre la boca centenars de catalans dubitatius s’apunten corrents a la causa de la independència.

Algun dia, quan siguem un nou Estat, haurem de parlar del monument que haurem d’aixecar en honor d’una colla de dirigents del PP i del PSOE ―i molta altra gent, esclar― que al llarg d’aquests últims anys han contribuït de manera decisiva a la presa de consciència del nostre poble. Sense ells, sense la seva catalanofòbia, sense la seva visió rígidament centralista, molts catalans no s’haurien plantejat mai separar-se d’Espanya. Però gràcies a ells, ho han vist clar d’una vegada.

Així i tot, potser el monument se’ns farà petit, de tanta gent com hi haurem d’incloure. La nòmina de dirigents del PP és molt extensa, certament, i potser faria lleig que precisament fos jo qui en fes la llista. Però sense moure’ns de l’òrbita del jacobinisme socialista trobo que la llista ja és prou llarga i fa la mar de goig: penso per exemple, a més de Bono, en Alfonso Guerra, Joaquín Leguina, Rodríguez Ibarra i tants d’altres. Sempre que s’han referit al PSC, ho han fet amb una simpatia manifesta. I sempre que han parlat dels catalans ho han fet amb afecte, amb generositat, amb un grau de comprensió entendridora envers la nostra cultura, la nostra llengua, els nostres drets, la nostra realitat nacional. Catalunya els haurà d’estar agraïda sempre més.

Antoni Dalmau