La veritat és que, en principi, això de les primàries sembla un bon invent. Popularitza la imatge dels candidats d’un partit i, sobretot, dóna l’oportunitat a la gent que hi vol participar —no necessàriament afiliats o simpatitzants del partit en qüestió— a expressar el seu punt de vista molt abans que arribin les eleccions pròpiament dites. En alguns llocs i determinades vegades, per exemple a França, la cosa ha funcionat molt bé i s’ha mostrat com un element galvanitzador de l’opinió pública d’una gran importància. Si la cosa rutlla, el partit que ho practica dóna prova als ciutadans de la seva voluntat de transparència i d’una participació més gran de la gent en la política.

Però, és clar, no tot són flors i violes. Perquè les primàries donin el bon resultat que es busca, s’han de donar uns quants requisits. Primer, que la participació sigui realment molt alta, de manera que pugui aparèixer com a mínimament representativa. Segon, el partit que les organitza ha de donar prova de neutralitat absoluta, sense que de cap manera pugui passar —o semblar— que l’aparell tingui les seves preferències. La campanya, doncs, ha de ser d’extrema pulcritud i els mitjans posats a disposició dels diversos candidats, tots idèntics. I tercer, que la votació sigui absolutament correcta, sense tupinades ni manipulacions de cap classe.

Lamentablement, les primàries que ha organitzat el PSC de Barcelona no han complert cap dels tres requisits: molt baixa participació (un nombre insignificant de ciutadans en una gran ciutat de tants hipotètics electors), candidats visiblement considerats com a “oficials” i, finalment, manipulacions escandaloses del vot, com la que tristament va donar-se al barri del Raval amb els paquistanesos.

Quin desastre, i quina llàstima d’oportunitat perduda! De passada, els candidats derrotats també n’hauran pogut treure una lliçó: i és que l’excés de candidats d’una mateixa tendència no fa res més que dividir el vot i afavorir el o els candidats de l’aparell. Potser tot plegat no obeeix a cap altra cosa que a la situació de crisi permanent i de pèrdua galopant de suports d’un partit que sembla haver renunciat als seus orígens i ha perdut sensiblement el nord.

Doncs sí, una llàstima. Valdria la pena, però, que els altres partits que s’han plantejat de celebrar primàries no renunciessin a fer-les. Simplement, si aconseguissin de complir escrupolosament els tres requisits esmentats, la nostra democràcia hi guanyaria. I, pobreta, prou falta que li fa, avui per avui...