Espero que no ho considereu una frivolitat, però trobo que l’actual situació del pols que existeix entre Catalunya i Espanya és un joc de posicions extraordinàriament interessant. Vull dir que, si en fóssim uns simples espectadors aliens, i no el poble directament implicat ―com és el cas―, la visió dels moviments que s’estan produint resulta d’un alt interès polític.

Fixeu-vos en la resposta del govern i de l’Estat a la demanda sobiranista: negació absoluta del dret a decidir i estrangulament econòmic fins al límit. A primera vista, pot semblar que és una jugada suïcida, perquè això no fa més que inflar el greuge que sentim els catalans i, en conseqüència, incrementa el nombre d’independentistes. Però potser les coses no són tan senzilles.

Concentrem-nos avui en el segon aspecte, l’asfíxia econòmica. Es tracta d’ofegar fins a tal punt el govern de la Generalitat que, no sols va desgastant-se més cada dia que passa, sinó que no té cap més remei que recórrer a l’Estat per demanar-li dues coses: una mica d’oxigen i una rebaixa de l’objectiu del dèficit. Això fa el govern Mas aquests dies, sense cap mena de dubte: insistir incessantment en totes dues demandes. Quan la cosa comença a fer-se insostenible, el govern central afluixa una miqueta. No és que concedeixi res, entenguem-nos, sinó que es limita a fer declaracions de més bona voluntat i insinua que algun dia pot oferir-nos un xic d’aire, en forma de relaxació del dèficit (ja veuríem fins a on) i en forma d’un nou finançament (ja veuríem quin).

I ha estat tan llarga l’espera, i és tan angoixós el nostre ofec, que només per aquestes simples paraules ja hi ha entre nosaltres qui trontolla i es mostra partidari d’intensificar les vies de diàleg, no pas per carregar-se de raó, sinó per un pretès criteri de realisme: semblen creure que sí que ens donaran alguna cosa... Per tant, oblidem un moment la consulta, tornem a parlar del pacte fiscal, negociem, dialoguem... i acceptem finalment allò que ens donin.

I si la relaxació del dèficit no fos suficient per evitar més retallades? I si el nou finançament fos al capdavall una misèria? No hi fa res: hauríem entrat pel camí possibilista i acceptaríem un cop més el peix al cove.

La jugada és prou hàbil: esmorteix la pressió de la demanda catalana i dóna ales als sectors del govern d’Artur Mas ―vull dir Unió Democràtica, però no pas ells sols― partidaris d’anar dilatant en un futur incert l’exigència de la consulta decisòria.

No sé com ho veieu, però el parany és aquest, ara mateix. Al meu entendre, esclar...

Antoni Dalmau