Els organitzadors d'aquesta cadena humana de l'Anoia que acabem de dur a terme -i que ha estat un preludi de la gran cadena que formarem el proper dia Onze de Setembre- m'han demanat que us adreci unes paraules de cloenda. jo els ho agraeixo per una raó: perquè em donen l'oportunitat d'adreçar-me a tots vosaltres i de compartir públicament un compromís per la causa que ens ha de conduir, en una data que desitgem ben propera, a la plena llibertat de Catalunya.

Ara fa ni més ni menys que 36 anys, i en aquesta mateixa plaça - que llavors encara es deia oficialment Plaza del Generalisimo-, em va tocar fer la mateixa feina d'avui, després dels parlaments de Fèlix Tarrida, Joan Castells i Josep M. Dàvila. Aquell dia, recuperada la llibertat democràtica i poc després de les primeres eleccions generals, vam celebrar també aquí la diada nacional de l'Onze de Setembre i vam efectuar tot seguit la manifestació pels carrers d'Igualada, que era un acte unitari agermanat amb l'Assemblea de Catalunya i que va lluitar contra la dictadura en els darrers anys del franquisme. Els crits que més van corejar-se aquell dia, amb la plaça plena de gom a gom, van ser Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia, Volem l'Estatut, El poble unit mai més serà oprimit i Visca Catalunya lliure.

Aquell dia vaig dir, aquí mateix: "Avui, tots nosaltres, poble d'Igualada, estem escribint sens dubte una pàgina històrica en el llibre del procés de la recuperació de les llibertats nacionals de Catalunya". Han passat quasi quaranta anys i és ben cert que hem escrit tots junts unes quantes pàgines més d'aquest llibre. Hem recorregut un llarg camí, cadascú a partir de les eines i les idees que li han semblat més oportunes. Hem recuperat àmpliament els drets democràtics i durant molt de temps vam defensar amb tota la força un Estatut que ens havia permès recuperar les nostres institucions i el nostre autogovern. I vam reivindicar el dret d'ampliar i aprofundir un instrument que ens havia de permetre, també, obtenir un marge de llibertat i de reconeixement més gran i uns recursos econòmics suficients per ajudar a construir un país més proper i socialment més just. Però no vam aconseguir que Espanya integrés amb voluntat plena i amb generositat la idea d'un estat plurinacional i plurilingüístic. El nostre darrer intent, el de la reforma d'un Estatut que havia estat votat favorablement pel poble de Catalunya, va estrellar-se contra el Tribunal Constitucional i contra la més profunda incomprensió i oposició de la societat i dels polítics espanyols, de tots els signes ideològics.

Aquells dies d'ara fa tres anys, molts dels que som aquí, molts dels qui formarem part de la Cadena del proper Onze de Setembre, vam girar full definitivament. D'altres ja feia temps que hi havien perdut tota la confiança i que treballaven per una independència de Catalunya que llavors semblava una quimera. Alguns van fer-ho per les seves conviccions, d'altres per motius d'un tracte econòmic clamorosament injust, d'altres per raons lingüístiques i culturals. D'allà hem anat venint cap aquí, cada vegada més gent, cada vegada més decidits, cada vegada més forts, fins a la gran manifestació d'ara fa un any i fins a l'estelada d'ara fa quatre mesos en aquesta mateixa plaça. Aquest recorregut que seguim té un terme, un final democràticament inevitable, indiscutible: i és que el poble de Catalunya ha de poder decidir amb llibertat què vol fer del seu futur, si vol continuar formant part d'un projecte històric fracassat i irrecuperable o emprendre el vol sense més lligams ni restriccions, per ser un poble independent i lliure.

Per arribar a aquest objectiu, que volem proper, que volem nítid, que volem sense regateig de cap mena, encara hem de fer algunes coses. Hem de sumar més gent a la causa, hem de mantenir el grau de pressió damunt dels nostres representants polítics, hem d'obtenir més comprensió i solidaritat internacional. I hem d'explicar a molts dels nostres conciutadans que la Catalunya que volem construir no és contra ningú, no vol separar els vincles emotius, no vol imposicions contra els sentiments, les llengües i els orígens, sinó simplement vol ser ella mateixa i poder oferir després als pobles espanyols i altres pobles europeus tota la cordialitat, l'efecte i la solidaritat de què som capaços. Però fer-ho des de la llibertat i en llibertat.

És un camí que tindrà uns quants trams costeruts, que toparà amb moltes resistències també entre nosaltres mateixos, en tots els estrats socials, dels des de més amunt, fins als de més avall. Però hem de ser tenaços, constants, generosos, didàctics, clars, indefallents, actius, convincents. I si així ho fem, i guanyem la causa de la llibertat molts més dels que som avui encara, res no ens podrà aturar. No hem de tenir por: si volem ser lliures, ho serem, i no hi ha constitucions, ni lleis, ni tractats, ni interessos econòmics, ni cops baixos, que ho puguin aturar. Si expressem de forma democràtica el nostre anhel de llibertat, tots aquests obstacles que alguns consideren insalvables es rendiran davant de l'evidència democràtica, i la política i el pacte entraran forçosament en joc fins a trobar el camí possible, fins a fer realitat el nostre somni.

El pas que ara mateix ens toca fer és anar a la Cadena del proper Onze de Setembre. Després a totes les iniciatives que vagin sorgint del nostre poble en la bona direcció. Emplacem-nos tots junts, ben aviat, en un demà que no esperem per als nostres fills i els nostres néts, sinó que volem per a nosaltres mateixos. Escrivim amb lletra clara la pàgina definitiva del llibre de la recuperació de les nostres llibertats nacionals. I permeteu-me que acabi amb el mateix crit amb què vaig acabar ara fa trenta-sis anys: Visca Catalunya lliure!