Fa dies que em demano quan arribarà el moment en què les tandes successives de retallades que ens apliquen els nostres governs passaran la ratlla d’allò que ja no és sostenible, és a dir, per dir-ho en paraules d’una expressió que s’ha posat de moda entre els polítics, quan traspassaran 'les línies roges'.

I és que tots hem acceptat que calia una política fins i tot dràstica de reducció de les despeses, per tal de rebaixar aquest dèficit que ofega la nostra economia i que fa perdre la son als famosos i enigmàtics 'mercats financers' que ens dicten la seva llei i ens fan passar per la pedra. Molt bé, si s’ha de retallar, es retalla. A això s’han aplicat els governs europeus en els darrers mesos amb un entusiasme incontrolable, amb una dèria obsessiva que només preconitza l’austeritat a tot preu. Ara, tot just, sembla que comença a estendre’s, molt a poc a poc, l’opinió que diu que només amb l’austeritat no sortirem de la crisi i que calen també polítiques de creixement. Ja era hora...

Mentrestant, doncs, i en aplicació de la consigna dominant, hem vist com s’anaven retallant drets i prestacions, com la negociació laboral passava a ser un miratge, com s’apujaven preus i taxes a tot drap i com anys i panys de lluita per part de les classes més desafavorides de la nostra societat quedaven reduïts al no-res. Però, esclar, sembla que això hauria de tenir algun aturador, que hi hauria d’haver unes línies roges que mai de mais no s’han de traspassar...

Doncs ara penso que sí, que els nostres governs ja han superat aquest límit i han passat la ratlla. Ho dic per la reducció brutal i recent de les polítiques d’integració professional, que portaran molts centres ocupacionals a haver de tancar les seves portes. A part dels altres treballadors d’aquestes empreses, centenars i milers de nois i noies, d’homes i dones amb discapacitats físiques i mentals es quedaran sense feina. I no solament perdran el seu treball i els seus ingressos, naturalment, sinó el seu àmbit principal de sociabilitat i el lloc que donava estabilitat i suport a la seva vida. Ara sí, doncs, que hem tocat el punt més feble de la nostra anella social, el sector més indefens i vulnerable.

De debò que calia arribar fins aquí? Segur que no hi havia altres partides que podien i havien de ser retallades abans de passar aquesta ratlla? No ens hauria de caure la cara de vergonya?