La gent gran és aquell grupúscle social que utilitzem sempre per posicionar-nos moralment sense demanar-los permís. Ens omplim la boca de com de malament que ho passen, però sovint els parlem amb un to condescendent o impacient, de portes endins. El món que els va veure néixer ja no té absolutament res a veure amb el nostre, i les seves opinions sobre relacions, estètica o política, per exemple, són sovint caduques, i és comprensible. Això, però, no vol dir que no tinguin sentit comú, que no en puguem aprendre moltes coses, ni que no atresorin saviesa. Però costa molt parlar del tema, sobretot en públic, sense caure en deformacions ni posar-se de peus a la galleda. Ara mateix, per exemple, els estic utilitzant de manera burda per repartir pals a no se sap qui i sense saber ben bé perquè. 

Per desenvolupar el tema partiré de l'anècdota preferida de la meva iaia, que és la següent: Un dia (jo devia tenir 5 o 6 anys) vam tenir el següent diàleg.

(Iaia) -Hòstia!

-Iaia, això no es diu. Es diu hòstia puta.

La meva iaia, molt fan de l'Espinàs, té una memòria prodigiosa, però no sé perquè, sempre m'explica les mateixa anècdota de quan jo era petit. També m'explica sempre que jo vivia molt esporuguit de l'infern, a causa de les ensenyances de la catequesi que la meva altra iaia bonament intentava inculcar-me. El cas és que mai vaig a veure la iaia sense motiu aparent, com molts de vosaltres. Hi anem a dinar i adiós. Estic pendent de les meves misèries quotidianes, i no me'n queda gaire, de temps, per a la iaia. A més, quan li parles no t'escolta gaire, perquè té moltes qualitats, però no aquesta. Això si, històries per explicar en té un cabàs i està escrivint un diari perquè a 90 anys ja no pot cosir i no sap estar-se sense fer res. Si, amics de compartir muntatges idíl·lics al Facebook: El nostre món vola, però la majoria de iaies que conec són més "del tiro ràpid" que nosaltres, i estan acostumades a no parar mai.

Però quan parlen, ah amic, has caigut a la trampa. La iaia s'ajeu al sofà, diu que t'asseguis, i pateixes, perquè et cau el món a sobre. La iaia parla a poc a poc i no en pots fugir. En el temps d'acabar una frase subordinada, estic acostumat a respondre tres whatsapps, tancar quatre pestanyes del navegador que he llegit però ja no recordo, i mirar si tinc algun seguidor nou a Tuiter unes 27 vegades. Estic fet un imbècil. A més, em fa recordar l'angoixa que em provocaven aquestes converses properes fa uns anys, aquests cara-a-cara on et sents nu i desprotegit de totes les disfresses, pantalles, i cabrioles estètiques i intel·lectuals. A més, em vaig adonar  que feia molt temps que no parlava una bona estona amb ella. I amb algun germà, i algun amic proper, també. Les vivències m'han portat a omplir-me de pors i de litúrgies, de misantropia barata, i la meva zona de confort són coixins i alter-egos. A la iaia li suden els meus followers, i em fot perquè sense estar-me explicant res especialment emotiu m'estan venint ganes de plorar. Només sento el tic-tac galdós del rellotge de paret, i la seva veu, i no tinc on anar, només em resta assumir la meva fragilitat. Com més gran em faig, més fujo endavant, encara que sigui de manera cada cop més sana, perquè s'ha de ser molt valent per estimar, i tot sovint ho deixò per demà. Ja t'estimaré demà. Demà. Hòstia puta.