És el primer alè de llibertat per una noia que ha viscut en un poble d'uns 500 habitants durant la seva adolescència, són tots els  -"pare, anem a donar una volta amb el cotxe" per trobar un espai propi per parlar de les coses importants entre un pare i una filla, són totes les llàgrimes vessades en els viatges sense destí després d'una trencadissa amorosa, són totes les nits que amb les amigues posàvem un CD de color blanc amb lletres escrites amb retolador negre on hi deia "per sortir de festa" i cantàvem fort alguna cançó que ara em fa vergonya confessar i  l'aparcàvem a prop de la Suite, o més endavant del Collage. És el pas del temps, que un dia t'avança per la dreta i sense posar intermitent, tan ràpid que no te n'adones. Són tots els quilòmetres que hem fet plegats, més de 150.000, que seria com anar a Nova Zelanda i tornar 4 vegades. És aquella nit d'estiu que tornava d'un concert i em vaig quedar sense combustible en una carretera estreta on no hi passa mai ningú; mai menys aquell dia, que va passar el Jaume i em va anar a buscar una garrafa de gasolina per salvar-me la vida. Són totes les vegades que m'ha acompanyat en la meva rutina Barcelona-Igualada-Berga-Qualsevolllocdeplatja-Barcelona. És un dissabte al matí sense plans però amb ganes d'escapar-me de la millor ciutat del món a qualsevol altre lloc. És aquella decisió  important que hi he pres mentre conduïa per una carretera secundària de l'Anoia durant una primavera generosa de paisatges del color de la flor de colza. Per això ara que m'he rendit al –"potser t'aniria bé tenir un cotxe més gran", se'm fa un nus petitó a l'estómac i quan algú em diu –"però només és un cotxe", jo els respondria tot això.