Llegeixo la decisió d’ubicar un museu de la premsa a l’antiga fàbrica de la Igualadina Cotonera. Per fi una bona notícia. Aquest vell edifici té un gran valor històric i arquitectònic. De fet, ja fa tres anys va ser declarat “bé cultural d’interès nacional”. Per tant, perfecte, recuperar un símbol de la revolució industrial per la ciutat.

Segueixo llegint. Un museu de la premsa que, a través de La Vanguardia, reflectirà el que ha passat al món en els últims 130 anys, i que pretén que esdevingui un centre interactiu, on també s’hi ubicarà l’arxiu històric comarcal, un nou centre cívic, una biblioteca... O sigui que és un projecte viu, que dinamitzarà el barri del Rec. Els efectes positius d’una intervenció així en un territori degradat són innegables. Al voltant d’un equipament d’aquestes característiques poden néixer moltes iniciatives que enriqueixin el barri, la ciutat i a nosaltres mateixos. Engrescador.

I, encara més, segueixo amb la notícia: es tracta d’un projecte impulsat per l’Ajuntament d’Igualada i el Grup Godó, o sigui, “La Vanguardia”, que actua a través de la seva fundació.

El Conde de Godó! El noble més popular de Catalunya. Un estrambòtic personatge que, ara, es perfila com algú romàntic, que vol tornar als orígens ubicant el seu museu a l’antiga fàbrica familiar. M’agrada tot això. Té rotllo. Llegit en clau econòmica, diríem que un grup de comunicació tan potent com el Grup Godó aposta per Igualada. Una lliçó.

Però no s’acaba aquí. Resulta que qui dirigirà el projecte i plantejarà el discurs museístic és l’Antoni Dalmau, un igualadí amb una trajectòria tan sòlida, que no em puc imaginar ningú millor per a aquest càrrec. O sigui que va de debò… (em mossego el llavi inferior, em pessigo el braç i moc la cama esquerra).

Això pot ser gran. Tanco la finestreta de l'Anoiadiari. Tanco la Vanguardia. Somric. Estic contenta i també em sento molt orgullosa, no se ben bé perquè, com si jo hi tingués alguna cosa a veure. Me n’adono que me’n sento part. I és que aquesta és la ciutat que vull, la que valora el seu patrimoni, la que s’espavila en dignificar-lo, la que té memòria, la que té ànima.