La setmana passada en el seu article publicat en aquest mateix diari, el company Jaume Farrés demanava preservar el barri del rec d’Igualada abans que sigui massa tard. Ell ja va descriure perfectament la singularitat del barri i la seva importància i hi estic totalment d’acord. Veurem què hi diu el nou Plà d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM). En general, el tema urbanístic fa por. Construir ha estat durant molts anys una forma fàcil de fer diners. Amb la bandera del "creixement econòmic" s’han fet veritables destrosses: paisatges destruïts, pobles enterrats sota immensos barris sense ànima. Fa un cert temps, si expressaves la teva oposició a aquest descontrol hi havia gent que et titllava d’anar contra el progrés. Progrés? Al final, ha hagut de ser aquesta crisi, que tan ens afecta a tots, la que ha posat el tema immobiliari al seu lloc.

I ara, doncs, quina és l’excusa? Com es justifica el creixement urbanístic al Rec? Amb tantes vivendes buides a Igualada, com s’argumenta que "ha de créixer"? Com es raona la necessitat de traslladar les adoberies que encara funcionen? Evidentment, al barri li cal una reforma, però que això no sigui excusa per tirar-lo a terra. Jo crec que s’ha de conservar al màxim: els edificis, els carrers, les placetes… Els estudiants d’arquitectura que ens visiten periòdicament queden meravellats del què tenim i del què pot ser ("com el Soho de Nova York", diuen). I sí. Potser que ens ho comencem a creure.

El barri del Rec és el nostre passat però resulta que també és el nostre futur. I és que, avui, alguna cosa està passant al Rec. Al costat de les adoberies que hi queden en actiu, s’hi han instal.lat, que jo sàpiga, estudis de dissenyadors gràfics, dissenyadors industrials, fotògrafs, pintors, i fins i tot una companyia de teatre. Noves professions que generen activitat econòmica i que, alhora, conviuen amb indústries centenàries. Per a ells hagués estat més fàcil i ràpid llogar una nau al polígon però van triar respirar l’aire del Rec. Aquests pioners ens assenyalen un camí. Ara només cal seguir-lo, senyor Pàmies.