La crònica de l'Original. I

La Lea està inquieta. Està pendent de la vida que vol començar a França i aquests dies de retrobament amb la família només han de ser un petit parèntesi abans no torni al costat del seu Seb. A través d'ella coneixerem els seus pares, tiets, cosins i d'altres parenteles, en una mena de visita sense guia, natural, que ens acaba situant gairebé enmig de tots ells. Tots nosaltres tenim família i tots podem sentir properes les actituds i perfils dels familiars de la Lea. Parlen de nosaltres i les nostres famílies, també.

Vam estar pendents de la Lea, dels seus ulls, que ens ho explicaven tot, preocupats per ella. De son pare, tampoc gaire xerreire, a qui també se li entenia tot, tot i que ell semblava no tenir res gaire clar i tot s'ho empassava. De sa mare, cansada però fidel a la causa. 25 anys de verdura bollida i de fidelitat a unes maneres que no eren les seves. I més enllà, de la tieta que va allunyar-se d'aquell model de família que l'asfixiava i a la que retrata en un exorcisme en forma de novel·la. I del seu tiet, el germà gran de son pare i veritable hereu i guardià del model de família, que passi el que passi sempre hi serà i així ha de ser. I de la petita, que lluny de les pors i supersticions familiars, acaba superant-les i ridiculitzant-les amb un gest tan natural com obrir una porta i alçant la persiana per deixar que entri la llum a l'habitació. I del Pau...

La família com a escenografia, com a realitat a la que estem lligats sí o sí. La família com a argument cinematogràfic*.

Menció a part per Nausicaa Bonnín (l'Eduard Fernàndez continua essent un monstre), que se'ns revel·la com una actriu impressionant. Recordarem la Lea i ja la fem com de la família.

*recomano la peli 'Familia', de Fernando León de Aranoa.

Pau Ricart