Igualada ja ha vist La sagrada família acabada

La sagrada família

Serà una sèrie de 15 capítols d’uns 50 minuts que s’emetran un cop a la setmana en horari de màxima audiència, al vespre. És una comèdia que té tocs tendres i d’altres àcids, i que toca amb punts d’humor temes que no sempre per fer riure. “La sagrada família” parteix d’un acostament a la mediació familiar, una alternativa a la judicialització dels assumptes familiars com els divorcis o problemes amb les herències que busca un acord entre les dues parts abans d’acabar als jutjats.

Ahir vam poder veure el novè capítol de “La sagrada família”, que està pensada per a què tots els capítols siguin autònoms dins d’una continuïtat argumental. Els protagonistes de la sèrie són la Remei (Lluïsa Castell) que treballa en un gabinet de mediació familiar, i el seu marit, el Pau (Jordi Bosch) que prova de dirigir una autoescola força decadent. A banda del gabinet i l’autoescola, l’altre escenari principal és casa seva, on trobarem una família molt normal i amb moltes particularitats.

En el “Fòrum de l’espectador” que va seguir a la projecció, el director de Dagoll Dagom i de la sèrie, Joan Lluís Bozzo va explicar que la realització de la sèrie s’acosta més al cinema que a una sèrie de televisió. La protagonista Lluïsa Castell va dir que el treball ha estat molt diferent a d’altres que ha fet a la televisió, pel format i per la manera de roda, amb més plans i contraplans, amb dues càmeres i repetint les presses moltes vegades. Un treball proper al cinema però molt més ràpid, amb el ritme de la televisió. Un dels dos realitzadors de la sèrie, Eduard Bosch, va destacar que s’han utilitzat òptiques com grans angulars més pròpies del cinema, que fan que les imatges quedin un punt encorvades. Aquest efecte s’utilitza en moments puntuals per accentuar una situació còmica, com també la música i els efectes sonors dels quals s’ha encarregat Marc Parrot.

Tots els casos de mediació que apareixen a la sèrie són casos reals, passats pel filtre de l’humor. I trobar el punt just per tractar un tema té la seva dificultat. El cap de guionistes de TV3, Joan Sol, ha assegurat que calien guionistes de molt talent per fer aquesta feina i que han contat amb uns sensacionals: entre d’altres, Lluís Arcarazo, Jordi Galceran i Albert Espinosa.

El cap de Dramàtics de TV3, Jordi Roure, ha apuntat que hi ha molta ficció actualment a l’Estat espanyol i que Televisió de Catalunya hi ha de competir amb menys recursos, però que se’n surt prou bé, amb propostes com “La sagrada família”.

Zoom Jove

El gruix de produccions catalanes que podem veure al festival d’aquest any es troba en la secció Zoom Jove, la dedicada als curtmetratges. Són “Absent” de Guillermo Asensio, “Mom” d’Andy Muschietti,“Chat Noir” de Daniel Fibla Amselem, “Reacción” de David Victori, “Jugando con números” de Jordi Pastor i “Ficció” de l’igualadí Jordi Còdol i Sergi Garcia. “Ficció” explica la història de l’Artur i la Bea, dos estudiants de teatre que viuen molt intensament els papers que interpreten.

El periodista Jordi Còdol el podeu escoltar cada matí de dilluns a divendres al Primer cafè de Ràdio Igualada. “Ficció” és el projecte de final de carrera de Jordi Còdol i de Sergi Garcia, que van fer a la Universitat Pompeu Fabra.

Com vàreu repartir-vos les feines?

Per fer el guió vam partir d’una idea del Sergi. Vam treballar amb un equip molt reduït perquè els recursos amb què comptàvem van ser zero. Ens vam posar en contacte amb gent que ens ha ajudat molt. Amb el Xavier Simó que ha composat la banda sonora, amb el John Harratt que ha estat el director de fotografia, i hem comptat també amb la col·laboració i suport d’estudiants de cursos inferiors. M’agrada destacar la capacitat de la gent que es dedica al sector audiovisual d’involucrar-se i fer-se seu un projecte que neix d’altra gent.

En quant temps vàreu filmar-los?

El rodatge el vam fer durant dos caps de setmana, d’una banda en una sala d’assaig de Cabrils, del Maresme i l’altra part en un pis del carrer Casp, de l’Eixample de Barcelona. Buscàvem unes localitzacions que anessin molt en sintonia amb la història. Un pis que pogués ser d’estudiants i d’una parella de més edat, perquè els personatges viuen una doble vessant, i una sala d’assaig que pogués confondre’s amb un altre espai.

Com ha arribat aquest projecte de final de carrera a estar seleccionat al Zoom Jove?

El Joan Francesc Fitó, un dels encarregats de la secció, va veure’l i va pensar que podria encaixar-hi. He vist una mica el recorregut que han fet els altres curts i “Ficció” diria que és el germà petit d’aquestes produccions.

Què significa per a vosaltres participar al Zoom?

Un reconeixement perquè sinó de vegades aquests treballs acaben sent un tràmit per acabar la carrera. Vol dir que hi ha hagut un grau d’implicació més que no fer-lo perquè cal fer-lo.

Aquest reconeixement us ha engrescat a presentar “Ficció” a altres certàmens?

Sí, el presentarem a un festival de Vilassar de Mar, al Maresme. La qüestió és animar-se a moure’l després de tots els esforços de projectes com aquest, que la gent el vegi, que és el sentit.

Actualment et dediques a la ràdio, et podem sentir cada matí a Ràdio Igualada. Tens pensat fer altres projectes en imatge?

No, de moment estic molt còmode en el món de la ràdio. De totes maneres penso que és important que la gent tingui un mínim tracte amb la creació audiovisual, perquè és un fet que s’ha incorporat al dia a dia de tothom. De la mateixa manera que ens ensenyen a llegir a escriure, si tinguéssim contacte amb el món audiovisual segurament veuríem la televisió amb uns altres ulls, quan pengéssim fotografies a un fotolog o al Facebook ho faríem amb un altre criteri, i a qualsevol gravació li donaríem més rigor a la imatge. Només caldrien quatre paràmetres, uns mínims coneixements que no s’ensenyen i que potser estaria bé que ens ensenyessin des de ben petits.

David Canto