Bernat Roca/Francesc V.

Víctima d'un còlic nefrític -segons la majoria de fonts històriques-, el 2 d'abril de 1416, fa 599 anys, moria a Igualada el rei Ferran I d'Aragó. Per bé que s'atansa el sisè centenari, aquesta figura no ha tingut mai el ressò d'altres menys decisives dins de la història catalana i no es preveuen de moment actes oficials. Va ser el primer rei estranger, després de més de cinc segles en els quals els senyors del territori català -comtes primer, i també reis d'Aragó ja al segle XII- eren naturals del país. Va succeir a Martí l'Humà, darrer rei català de la casa dels comtes de Barcelona, i va arribar al tro després d'un enfrontament civil i d'imposar-se amb la seva habilitat militar i una aguda capacitat d'intriga. Amb ell va començar la dinastia dels Trastàmara, d'origen castellà, que portaria a la corona a la unió dinàstica amb Castella al cap de 70 anys. 

La capital anoienca li té dedicat un carrer i, a més, al número 37 del carrer Nou, on va morir, s'hi pot llegir una placa on es remarca el seu decés, als 36 anys. El judici històric de Ferran d'Antequera és complex. Va afavorir i reforçar l'expansió comercial catalana a la Mediterrània, en primer lloc. Provinent d'una tradició més autoritària que la catalana, on el rei tenia molta més potestat, la historiografia assenyala que va tenir problemes per encaixar amb els usos del principat. Va negar-se a pagar l'impost del vectigal -sobre la carn-, com li exigia el conseller Fiveller, i també va mantenir tensions amb els representants de l'oligarquia que s'asseien a les Corts. No obstant, amb aquesta noblesa -assetjat per problemes econòmics-, hi va pactar rebre un donatiu a canvi d'ampliar els privilegis sobre la pagesia. És el primer rei que va promulgar les constitucions catalanes, fruit d'aquest mateix acord amb l'estament privilegiat. Els trets del rei, arter, hàbil, implacable, ens apareixen -sigui obra de la historiografia o no- com a contrapunt del seu predecessor, el seu oncle Martí, home afable, que ha rebut el sobrenom de l'Humà. Després que el sisè centenari de la mort de Martí i també els 600 anys del Compromís de Casp -quan les maniobres diplomàtiques de Ferran amb el Papa el van triomfar sobre l'altre candidat a la corona-, efemèrides que van tenir més ressò entre els historiadors, la mort del primer rei estranger dels catalans, a Igualada, sembla ben lluny de ser commemorada d'alguna manera. 

La hipòtesi de l'enverinament, quasi descartada

Quines van ser les circumstàncies de la seva mort? El rei Ferran va arribar a Igualada des de Barcelona, ciutat que havia abandonat de mala gana degut a la famosa discussió que hem esmentat amb els Consellers de la vila per l'impost sobre el menjar del rei. Ferran va marxar cap a casa, a Castella, sembla que fart que a Catalunya els reis no ho tinguessin tot pagat. Va ser a Igualada, en ple viatge, quan es va desencadenar la litiasi renal que, segons els historiadors forenses, va acabar amb la seva vida.  

Els qui han estudiat, a través de les nombroses i riques cartes i descripcions que hi ha dels darrers dies del monarca, han sentenciat que va ser la litiasi la causa de la mort del rei el 2 d'abril de 1416. S'ha especulat molt poc sobre un suposat enverinament del rei Ferran. D'una banda perquè no hi ha indicis i perquè la malaltia del rei sembla provada. Tot i així no tenim les despulles del rei en bon estat com per fer una autòpsia definitiva. Va ser Ferran Soldevila en un article de la 'Miscellanea Aqualatensia' editada pel Centre d'Estudis Comarcals d'Igualada, el que va estudiar fil per randa els darrers dies de vida del rei Ferran.

La seva mort deuria plaure prou a Benet XIII, el Papa Luna de qui, -en ser abandonat per l'home a qui havia ajudat a ser rei en el tèrbol Compromís de Casp-, es diu que va pronunciar les paraules: "jo que et vaig fer ara m'abandones".  Hipòtesis a banda ens haurem de conformar amb la ficció que hi posi el lector i amb el fet, molt significatiu del tarannà dels monarques de Castella, que el seu fill Alfons (el futur Alfons V el Magnànim) es distingís ell mateix amb la dignitat reial des d'Igualada, que va convertir-se per uns dies en capital d'un imperi multinacional.

Un devot amb una passió secreta

El darrer viatge del rei, però, no va ser el que el va dur de Barcelona a Igualada sinó el que el va portar a Poblet, on va ser enterrat en el lloc del rei Martí I L'Humà. La resta és història i va ser un altre Ferran, el Catòlic, a qui a Castella criticaven amb el nom de "viejo y catalanote" qui va unir en la figura de la seva filla Joana els regnes de Castella i Aragó.  Ens queden, però moltes incògnites, potser la més sucosa és la que es desprèn d'una carta datada a Igualada en que el rei Ferran, un home molt religiós i de qui vivia amb sobrietat castellana, demana a Joan Mercader, batlle general de València, ciutat en que s'havia casat el seu fill Alfons, la presència de la mora balladora per, segons paraules del rei, "prendre plaer". Qui era la mora balladora de qui el rei es recordava quan la mort s'acostava, en una cambra d'un edifici de l'actual carrer Nou d'Igualada? 

L'enterrament, que va ser luxós i que és descrit amb força pompa per Joan Segura, a la seva excel·lent història d'Igualada, no va ser pagat mai per la Corona i la Universitat de la vila no va cobrar-lo mai i el va acabar pagant un particular.