Per Sant Jordi, parlem de la llegenda...

Sant Jordi, l’ideal cavalleresc

Non nobis, Domine, non nobis, sed Nomini Tuo da gloriam (“No per a nosaltres, Senyor, no per nosaltres sinó per la Gloria del Teu Nom”). Aquest és el lema de l’orde monàstic del Temple; orde que reflecteix molt bé el sentiment religiós medieval. A l’edat mitjana l’ideal aristocràtic (al qual eren permeables tots els grups socials) del cavaller  com a home entregat a Déu per aconseguir l’alliberament de Terra Santa , la protecció dels peregrins i entregar la vida, fins i tot en martiri (a imatge de la passió de Crist), era el model d’heroi medieval.

L'any 1098, durant la primera croada, els croats quedaren sorpresos quan varen prendre Diòspolis de mans turques: aquells infidels havien conservat el culte a sant Jordi, a qui els musulmans anomenaven Khidr o El Cavaller Verd. El protector de les milícies romanes de Bizanci, el màrtir triat com a patró era també un home sant musulmà.

Els croats retornaren a ses terres amb una vella història en la qual el seu patró era protagonista d'un relat cavalleresc, com aquell que explicava que lluità contra el drac per protegir una bella princesa. La figura del sant s'estengué per Occident: Catalunya-Aragó, Gènova (on s’adopta per primer cop l’emblema de la creu de sant Jordi), Anglaterra, Grècia, Portugal i Lituània. La festa se celebra el 23 d’abril.

L'any 1246 Jaume de Voràgine va divulgar la Legenda sanctorum o Llegenda àuria on s'inclouen els episodis de Sant Jordi, el drac i la princesa, que es popularitzen arreu i produeixen innombrables versions, com la de Montblanc. A partir del segle XIV, sorgeixen nombroses llegendes guerreres en les quals apareix miraculosament sant Jordi fent costat als guerrers cristians en el moment decisiu de la batalla.

A petició del tres braços - Corts medievals – des del 1436 se celebrà al Principat (en la petició s’afirma que el crit de combat era: Aragó! Sant Jordi!). El 1667 Climent IX aprovà que la diada de Sant Jordi fos festa a tot Catalunya, com a patró que era del Principat.

La tradició de les roses i els llibres

La versió catalana de la llegenda de Sant Jordi diu que després d’un combat aferrissat del cavaller i el drac, la bèstia va caure travessada pel ferro esmolat i que dels degotalls de sang que arribaven a terra en va néixer un roser que floria amb profusió cada mes d’abril. Aquesta és l’explicació que la tradició oral dóna al costum de regalar roses per la diada de Sant Jordi. El lligam de Sant Jordi amb el món de la cavalleria i l’amor cortès pot haver estat el germen de la tradició: al segle XV se celebrava a Barcelona l’anomenada Fira dels Enamorats i al voltant del Palau de la Generalitat s’instal·laven venedors d’aquesta flor.

Als anys trenta s’hi afegí la venda de llibres (la data escollida per a la promoció del llibres, inicialment, era el 7 d’octubre).

Al segle XXI

El gest de regalar, el gest de pensar en l’altre. Aturar-se dins  l’estrès quotidià i cercar una flor, un llibre (que, en cert sentit, no deixa de ser efímer) pensant en l’altre i no en un mateix, és un acte de bogeria necessària per arribar a ser millors persones.

Us convido a la bogeria, aquest 23 d’abril!