TORNAR
PUBLICITAT

"Sempre he pensat qui era ell: si el lloro, el moro, el mico o el senyor de Puerto Rico. Em decanto pel lloro. O pel moro!"

Entrevista a Ton, Andreu i Biel Barnils, fills de Ramon Barnils

cultura
Dimarts, 13 maig 2014. 03:00. Redacció AnoiaDiari.
D'un cop d'ull
El proper dijous, 15 de maig, es presenta el llibre "Vint i Ramon Barnils" (Edicions Dau), de Laia Altarriba, i es projecta el documental "Barnils tal com raja", d'Albert Lloreta i Laia Soldevila. Aquesta activitat forma part del cicle “El periodisme, avui”, organitzat per diferents entitats igualadines. Començarà a les 8 del vespre, a la sala de socis de l'Ateneu Igualadí. Per anar fent boca, entrevistem els tres fills de Ramon Barnils.
PUBLICITAT

Dijous es presenta el llibre "Vint i Ramon Barnils" (Edicions Dau)

Per tal de presentar la figura de Ramon Barnils (articulista, professor, home de ràdio, “esperit crític” ), hem reunit, via mail, els seus tres fills: el Ton, l'Andreu i el Biel. El Ton és l'editor d'Edicions Dau; l'Andreu és periodista i col·labora a Vilaweb; el Biel és el responsable de comunicació de Creu Roja Osona. No els hem plantejat només preguntes, sinó comentaris que s'han fet sobre el seu pare.

Dos adjectius per al Ramon Barnils periodista.

Ton: Independent i amb les seves fílies i fòbies, com els passa a molts periodistes.

Andreu: Molt informat. Valent.

Biel: Heterodox i optimista.

En un article recent ("Tot enfilant Xammar", El Punt Avui, diumenge 20 d'abril), Bel Zaballa va escriure que Ramon Barnils va ser dels que va recollir el fil del periodisme dels anys 30 (d'Eugeni Xammar, per exemple). Què en penseu?

Ton: Crec que té raó i a casa recordo que parlava d’Eugeni Xammar. De fet, ell i més gent van fer una revista satírica que era la continuació del Bé Negre dels anys 30. Però el periodista que més va entusiasmar-lo per la seva prosa era Josep Pla.

Andreu: Cert. I no només del periodisme. El pare va intentar fer de pont entre la República i l'ara, entre Barcelona i el país, entre l'esquerra i la dreta, entre els de dalt i els de baix. Connectava gent sense parar.

Biel: Sí, va beure del periodisme d'Eugeni Xammar. Però també vull destacar en Josep Maria Planes i en Josep Pla, cadascun d'ells per raons diferents. Mon pare tenia com a referent intel·lectual i sentimental aquella època, en molts i variats sentits.

És difícil fer una valoració de tots els entrevistats. No trobeu, per exemple, que Marc Recha és una mica (massa) dur?

Ton: Sobre gustos no hi ha res escrit. Personalment l’entrevista d’en Marc Recha és de les que més m’han agradat.

Andreu: No en tinc aquesta sensació, jo. Com que som amics sí que sé que el Marc Recha és una bèstia vital. L'hauries de veure en una barra de bar, dins un after-hour, i envoltat de criatures de la nit. Molt gran.

Biel: El llibre Vint i Ramon Barnils retrata mon pare però també les vint persones entrevistades. Per tant, deu ser que, senzillament, en Marc Recha a vegades és una mica (massa) dur. No la recordo especialment dura, però, la intervenció d'en Marc.

Si us dic "El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico"...

Ton: Jo l’escoltava poc a la ràdio perquè el tenia a casa. Penso que l’escriure li va donar l’ofici i hores de feina, i la ràdio, en canvi, li va donar una certa popularitat i hores de plaer.

Andreu: Tothom en parla, d'aquest programa, però jo mai vaig ser-ne oient: era massa petit per escoltar-lo.

Biel: Va fer història, encara en segueix parlant moltíssima gent, d'aquell mític programa radiofònic. Ara seria absolutament impossible perquè el llenguatge políticament correcte ho ha arrasat i avorrit tot als mitjans de comunicació catalans. Sempre he pensat qui era ell, si el lloro, el moro, el mico o el senyor de Puerto Rico. Em decanto pel lloro. O pel moro!

Per acabar, un tòpic: què diria Ramon Barnils del procés de Catalunya cap a la independència?

Ton: Que ja ho veia a venir (i en aquest cas sembla que la va encertar). I que democràcia i Espanya són dos termes que no encaixen massa bé.

Andreu: No sé què diria. Sí que sé que si ara fos viu, ell estaria molt feliç. I jo també.

Biel: Diria: endavant, endavant, endavant, endavant i endavant. I m'agradaria pensar que posaria en evidència els ortodoxos i els pessimistes, que sempre ho volen esguerrar tot.

Oriol Gabarró-Paranoia Accions

PUBLICITAT

2 Comentaris

C

Ceta

14 de maig 2014.16:55h

Respondre

Un bon llibre que es llegeix assaborint i respirant una època del nostre país.

M

Mar

barcelona

14 de maig 2014.13:21h

Respondre

”Vint i Ramon Barnils” és un llibre excel·lent que mostra un periodista que trobem molt a faltar.

Deixa el teu comentari

Si ho prefereixes pots identificar-te amb Facebook o registrar-te amb el teu correu electrònic.

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.