El Teatre de l'Aurora respira al ritme de Pau Roca i Carlota Olcina

L'obra és una conversa que es desencadena quan una parella es planteja tenir fills, es faran preguntes de difícil resposta. La conversa entre dos personatges imperfectes però profundament humans que pertanyen a una generació per a la qual la incertesa és una forma de vida.

Sota la direcció de Marilia Samper, els actors, Pau Roca i Carlota Olcina, van ser capaços d'explicar la història de tota una vida d'una parella. Amb l'ajuda d'un llit i poca cosa més, van aconseguir convidar al públic en el que va ser una muntanya russa d'emocions, paraules, reflexions en veu alta i respiracions. Controlant en tot moment el to, el ritme, conduïnt els espectadors al llarg de l'obra, fet que suposa una gran resistència física i emocional a part d'un gran control de l'espai. No va ser difícil, doncs, que entre els actors i el públic es generés un sentiment d'empatia, que va comportar sovint, el fet que els espectadors s'haguessin de contenir per no riure en les escenes més còmiques o sorprendre's en els moments més durs.

Duncan Macmillan, autor de l'obra, va deixar escrit que aquesta obra estava escrita per ser representada en un escenari despullat. Al llarg de l'obra, no hi ha canvis d'escenografia ni canvi de roba. Només petites sintonies per acompanyar, sovint, els sentiments dels actors. Un gran repte perfectament aconseguit per la directora Marilia Samper. En una hora i mitja, aconsegueixen explicar tota una vida. Això només és possible gràcies a la dansa, una coreografia dels dos actors al voltant del llit, minuciosament estudiada i treballada perquè amb el moviment dels cossos i amb escasses paraules el públic entengués que es feia de dia, de nit. A través de la coreografia perfectament encaixada, la parella era capaç d'explicar què feia en cada moment i que el públic ho entengués. Pau Roca explica "el llit ens fa sentir còmodes, per altra banda, explicar la parella des del llit és important"

Després de l'obra, Carlota Olcina va concloure que "està bé dubtar i preguntar-se les coses, però potser no tant com el meu personatge". Per la seva banda, Pau Roca va admetre que "a vegades prefereixo no informar-me per ser més feliç".