Testimonis anoiencs als llibres de 'El Periódico' sobre la Guerra Civil

El fotògraf

Rafel Vilarrúbias, nascut al 1905, era de can Melsa, als anys 30 va establir-se a Banyoles, fet pel qual a Igualada se li va perdre la pista i al pla de l'Estany se l'han atribuït. Visqués on visqués, Vilarrubias va ser un dels fotògrafs més reconeguts durant la guerra civil i també als anys anteriors. Aquest important llegat no el trobem només en les portades i els reportatges de la Vanguàrdia sinó que podem recuperar el seu testimoniatge fotogràfic a través d'aquesta nova promoció de El Periodico, on Vilarrubias n'és un dels fotògrafs principals, al costat de Josep Brangulí i el mateix Robert Capa.

Al llarg de la seva vida va fer algunes visites a Igualada i en queda el testimoni fotogràfic, en les imatges de les maniobres de l'exèrcit popular al camp de l'Ateneu, o els reportatges de 'Les Arts del Dibuix d'igualada' i 'La casa de la Maternitat'

El poc temps que Vilarrubias va ser a Igualada, va treballar en una blanqueria, i l'interès per la fotografia el va portar a fer-se soci de l'Agrupació Fotogràfica d'Igualada. Un cop va haver estalviat es va comprar una màquina Leica com la gran majoria de la seva generació de fotògrafs: la generació de la Leica durant la segona república i la guerra civil. A Banyoles s'hi va establir com a fotògraf on va guanyar-s'hi la vida (fent reportatges per la Vanguàrdia) fins que va morir el 1953.

Els testimonis de casa

A banda de les fotografies de Rafael Vilarrubias, la promoció del diari compta amb molta més presència igualadina. De fet, molt probablement l'origen d'aquesta edició, podria haver trobat la inspiració en el llibre "Viure en temps de guerra. Igualada 1936-1939" editat conjuntament entre l'Arxiu comarcal, el Museu Comarcal i la Biblioteca Central d'Igualada, en motiu de l'aniversari de la Guerra Civil, el 2006.

Aquest llibre, que es basa en el testimoniatge i el record de vint persones grans de la comarca, deu homes i deu dones, desenvolupa en diversos capítols, els inicis, la por i l'angoixa de la gent, el menjar i el racionament, el front, l'ensenyament i la cultura entre altres temes, que ells mateixos van explicar als vint voluntaris que van recollir i transcriure les seves memòries.

Els periodistes de El Periódico van anar a parlar amb dos d'aquests testimonis, Pompeu Cotonat i Pere Palmés, que els van explicar les seves vivències i records del temps de la guerra, i de nou el seu testimoni torna a ser plasmat, ara en aquests altres llibres.

Cotonat i Palmés van anar a la guerra, feien Batxillerat en aquella època, i els van enviar al front. Quan van tornar, tot havia canviat, i del que havien fet, ja res no servia:

" El 36 va començar la guerra i al 38 vaig anar al front. I al 38 ens van mobilitzar els darrers que tenien per fer-ho, els de disset anys... No, jo no m'ho creia, no. No em creia que tan joves acabessin portant-nos a la guerra, però feia falta, els hi mancava tropa [...] Jo, aleshores, resulta que s'acaba la guerra, i el curs de Batxillerat que faig fer es va dir que no servia. I què havíem de fer? Jo estava al servei i tampoc tenia estudiança al servei" (del llibre "Viure en temps de guerra").

La Guerra Civil formarà part sempre de la nostra història de la memòria, el testimoni dels que encara són vius és el més fidel a la realitat que van viure ells mateixos. Mentrestant s'avança en la recuperació de familiars enterrats en fosses, aquest mateix dijous l'Audiència Nacional ha autoritzat l'exhumació dels cadàvers de vuit republicans afusellats a Àvila i enterrats al Valle de los Caídos. Els llibres, els testimonis i les accions, petites victòries per la recuperació de la memòria històrica.