Torras i Ribé detalla la repressió borbònica sobre l’Anoia després de la Guerra de Successió

Fa just 300 anys, Barcelona estava a punt de caure en mans de Felip V i les seves tropes espanyoles i franceses, però ja feia un any que les viles de l’interior s’havien rendit. Igualada “no va tenir un paper gaire heroic” confessa Torras i Ribé, autor del llibre Felip V contra Catalunya, entre d’altres. El fet és que els igualadins, el juny de 1713, van enviar al notari Onofre Melcior a participar en la Junta de Braços que es feia a la capital per decidir què fer davant l’avenç borbònic. Catalunya ja estava sola, perquè els aliats anglesos i austríacs havien pactat amb Felip V. El representant igualadí Melcior va apostar per claudicar davant els invasors, tot i que es va imposar la guerra a ultrança en la votació. “Ara sabem que, de fet, Onofre Melcior era un espia de Felip V. I s’ho va cobrar prou bé després de la guerra”.

Igualada era com Cervera, doncs, una ciutat botiflera? No. Ni tan sols Cervera. El “posicionament de les diferents viles obeïa a la zona on es trobaven” explica Torras i Ribé. Si era terra de ningú, com Cervera, havien de quedar bé amb tots dos bàndols. “Cervera va fer una bona campanya d’imatge” quan Felip V va guanyar i els borbònics, així, van retribuir-la amb privilegis. No es tenen registres de l’entrada de les tropes espanyoles i franceses a Igualada. El catedràtic ho atribueix a que “tant a Igualada com a molts altres municipis es va destruir la documentació. Els llibres d’actes tenen molts fulls arrencats, quasi un 90%. Era una manera dels prohoms de la ciutat de protegir-se per no saber el seu posicionament a les sessions”.

Catalunya, alineada amb l’arxiduc

Abans que la guerra comencés en territori català, el llunyà 1701, el Borbó havia arribat a Barcelona i “en les Corts havia donat molts privilegis”. Llavors “no havia actuat encara contra Catalunya”. Quan els catalans van canviar de bàndol va ser en bona part “arrel de la presència de tropes angleses al territori”, però també per l’antagonisme amb França. “El 1697 els francesos havien conquerit Barcelona”, durant la Guerra dels Nou Anys. “La destrossa que havien fet a Catalunya” havia deixat una empremta molt gran i per això hi havia més simpatia pels austríacs. Per això, el 1705, es va decantar per l’Arxiduc Carles d’Àustria.

L’espanyolisme parla de guerra civil entre catalans o de guerra dinàstica, “una interpretació esbiaixada”. Torras i Ribé remarca que “hi va haver causes econòmiques d’abast internacional i també un component territorial”. La gran certesa és que arribat el darrer bienni de guerra, el 1713-1714, “els catalans eren perfectament conscients del que passaria si guanyava Felip V, i per això la resistència va ser tan extrema”.

Les “quinzenades”

A les poblacions catalanes que queien en mans dels borbònics, “se’ls hi van imposar unes contribucions de guerra exagerades, just a l’hivern de 1713-1714” detalla Torras i Ribé. Eren les “quinzenades”. “La violència de les tropes per cobrar va provocar revoltes entre els pagesos” i una repressió dels ocupants més brutal encara.

El catedràtic emèrit de la UB considera que “l’expoli fiscal que viu Catalunya avui té un precedent en aquella política de confiscacions. Les poblacions que no volien pagar eren cremades. Mediona, Manresa o aquí mateix, a la Pobla de Claramunt. Va ser terrible”. I no queda als registres, però la violència i els càstigs també es van estendre a l’Anoia a masies i caserius de famílies que no volien o no podien pagar i que van ser també incendiades.

A aquests horrors s’hi afegiria després la imposició del cadastre, una altra gran càrrega econòmica. “L’ocupació militar i el règim que va seguir va tenir molts costos a l’Anoia i a la resta de Catalunya. El país no aixecaria el cap fins a la dècada de 1730”. La carestia que va causar el règim militar de Felip V i la seva “ocupació devastadora” es va traduir en la misèria de moltes famílies.

Durant el darrer any de resistència catalana, a l’interior es van aixecar partides per sabotejar els intents de les tropes borbòniques d’entrar a Cardona i Barcelona. La consigna dels catalans era, segons Torras i Ribé, “resistir és guanyar” i “si lluitem podem perdre, si no lluitem estem perduts”. La lluita era molt desigual, pagesos contra soldats, però molts homes es van enrolar en aquestes partides “de segur molts anoiencs, però van tenir prou cura d’eliminar-ho de qualsevol document”.

Catalunya i Barcelona estaven soles. “Els anglesos ens van deixar a l’estacada” recorda Torras i Ribé “tot i que tenien la flota a Menorca”. L’heroisme dels defensors de Barcelona v ser en va: “els més conscients sabien que anaven a perdre”. A la novel·la Victus d’Albert Sánchez-Piñol ja es reflecteix l’esperit dels defensors, el que Soldevila va anomenar “fenomen d’histèria col·lectiva”. Amb la caiguda de Barcelona la repressió agafaria la forma de la Ciutadella.

Alguns historiadors com l’anglès Henry Kamen han dit darrerament que Felip V volia ser comprensiu. Torras replica que “està dient tonteries. Henry Kamen és molt de dretes”.

Francesc Vilaprinyó