El que semblava impossible ha passat: hi ha acord i Artur Mas ha fet un pas (al costat o enrere, a gust del consumidor). Després que la CUP es negués a investir  Mas, li tocava a ell moure fitxa. Diuen els que en saben que el ja expresident ho ha fet calculant els costos i beneficis electorals que podia obtenir anant a eleccions o renunciant a la presidència. Sembla força incontestable que les eleccions al març haguessin suposat un sotrac letal per CDC i Mas i que, en el millor dels casos, es situaria com a segona força política i òbviament sense tenir la presidència de la Generalitat. Els antecedents de les eleccions espanyoles (on Convergència va quedar cinquena) presagiaven el pitjor dels auguris possibles. En tot cas, sigui com sigui, s’ha d’admetre l’honorabilitat d’algú que renuncia al major honor que pot tenir un ciutadà, ser president del seu país. No ha de ser fàcil per a una persona que ha intentat per terra mar i aire mantenir-se com a president veure’s desterrat per una “híper esquerra revolucionària”, tal i com ell mateix definia  la CUP.

El fins ara alcalde de Girona, Carles Puigdemont, ha estat el delfí d’Artur Mas. El ple de diumenge ens va oferir la possibilitat de “tastar” el nou president i he d’admetre –amb satisfacció- que la música que va sonar em va agradar molt. El nou president Puigdemont va demostrar agilitat dialèctica, ironia simpàtica i una oratòria a l’alçada de la responsabilitat que ocupa. El seu discurs, a més, va defugir el victimisme a què se’ns tenia acostumats, lluny de l’èpica personalista i d’atribuir tots els mals del país als altres. Va començar el seu discurs demanant “disculpes” pels errors comesos. Fins ara, això era inimaginable.

Que la presidència de la Generalitat estigui en mans d’una altra persona demostra, indubtablement, que el “procés” va molt, molt més enllà d’una persona. Que tot això no és fruit d’un embogiment de l’expresident Mas i que, avís per a navegants, absolutament ningú és imprescindible. Demostrar això és una excel·lent noticia precisament per desmuntar aquells qui volien vincular negativament Artur Mas i la independència (i viceversa), han quedat totalment despullats, ja no tenen arguments. Ara del que es tracta no és de crear màrtirs sinó d’ampliar la base social independentista. Hem de fer caure del cavall tots aquells que encara creuen que el govern espanyol ens donarà un referèndum, i també han de caure del cavall aquells que veien amb reticències sumar-se al procés per la figura de Mas. Ja no hi ha excuses i ningú es pot escudar amb la figura de l’expresident per atacar un moviment ciutadà que engloba tota la transversalitat ideològica del nostre país. Avui el procés és –encara- més popular i tothom s’hi pot sentir còmode. Anem a guanyar!