La crisi econòmica ha posat de manifest la fragilitat dels estats del benestar i els principals pilars que teòricament els sustentaven: Sistema sanitari, educatiu, laboral, de prestacions i seguretat social. Hem vist com països que suposadament “jugaven a la champions league” de l’economia europea s’han enfonsat fins posar en risc els nivells més bàsics de subsistència i supervivència de molts ciutadans. Alhora s’ha evidenciat que quan una recessió econòmica destrossa les economies domèstiques de cada estat, la pobresa s’accentua de manera molt ràpida i uniforme entre la població més dèbil i fràgil. Això ha conduït, evidentment, fins a l’anestèsia de l’activitat econòmica, el desmembrament de les economies familiars i la destrucció fulminant de milions de llocs de feina, a part d’un empobriment dràstic i acèrrim d’una part molt important de la població. No cal dir que les conseqüències de tot això, òbviament, les han pagat aquells qui menys tenien o qui més ràpid han perdut el que tenien: generalment classes populars i treballadores i alguns sectors de les classes mitjanes.

Davant d’això, en pràcticament tots els casos s’ha actuat de la mateixa manera: s’han incrementat els subsidis i prestacions –o se n’han creat de noves- per tal d’ajudar de manera ràpida  les persones que més ho necessitaven. El problema més gran no és que l’estat hagi d’actuar com a subsidiari –imprescindible- d’una part de la població empobrida, que també, sinó que la crisi ha posat de manifest que la pobresa (o sigui les desigualtats) està enquistada a sang i foc.

I precisament l'altre dia llegíem que a Finlàndia es farà una prova pionera a petita escala d'implementació de la renta bàsica. La renta bàsica és un ingrés pagat per l'estat i al qual tots els ciutadans tenen dret, sense excepció i a canvi de res. Per tant, vol dir que l'estat paga a tot ciutadà mensualment uns diners. Finlàndia ho provarà amb 2000 persones i els  donarà 560€ al mes.

Donar 560€ (o la quantitat que sigui) a tothom cada mes pot semblar, a priori, una idea desmesurada, inviable i inaplicable. Però no ho és. Actualment els nostres estats del benestar ajuden econòmicament a qui se li reconeix alguna limitació (de capacitat, de renta, etc) com per exemple les beques, atur, pensions, exempcions fiscals, subvencions, etc. Això es fa principalment sota criteris d’equitat i redistribució de la riquesa (el que entenem com a justícia social). Aquest funcionament el que fa, doncs, no és evitar que la gent arribi en un estat de pobresa o d’incapacitat econòmica sinó que pretén superar aquestes desigualtats (un cop existeixen) subsidiant als qui menys tenen. Però al final això el que fa és perpetuar una situació de pobresa, d’exclusió social i d’estigmatització (rebre un subsidi t’etiqueta, evidentment) perquè no soluciona el problema d’arrel, de manera estructural, sinó que ho fa de manera pal·liativa, ex-post.

Ara bé, el fet de donar a tothom, indistintament, una renda bàsica mensual precisament aconsegueix 1) la igualtat entre els ciutadans, 2) que tothom tingui uns diners mínims per poder sobreviure, 3) la no estigmatització dels col·lectius més desiguals i empobrits, 4) la simplificació i aprimament de l’administració pública, 5) eliminar les desigualtats i la pobresa.

Hi ha molta literatura sobre com hauria de ser aquesta renda mínima, però guanya força una proposta pragmàtica i resolutiva: Tots els ciutadans amb més de 18 anys tindrien dret a cobrar-la, sense excepció. Aquesta renda, alhora, comportarà l’eliminació de totes les altres prestacions i subsidis que actualment hi ha i s’eliminaria tota la burocràcia i els ens administratius en els que es gestionen tots els tràmits i que són pagats per l’estat (això suposaria un estalvi immens). Aquells treballadors que tinguin un salari molt alt també rebrien aquesta renda mensual però en el pagament de l’IRPF se’ls hi descomptaria, per tant a la pràctica no la cobrarien (perquè no la necessiten). Això, com és obvi, reduiria moltíssim les desigualtats entre treballadors i a la vegada permetria flexibilitar l’horari laboral en pro de la conciliació familiar, la qualitat de vida i sobretot l’augment de la qualitat laboral, i per tant hi hauria més ofertes de feina i més ben pagada. Algú pot pensar que això crearia paràsits socials que cobrarien aquests diners i ja no buscarien feina. Primer de tot, els paràsits socials (free-riders) ja existeixen, i precisament aquesta mesura els hi posaria molt més difícil: si tothom cobra 560€, el poder adquisitiu de tothom puja, puja la riquesa del país, es gasta més i l’estat recapta més impostos, i per tant el nivell de vida puja. Seria possible sobreviure amb només la renda bàsica mensual? Sí –aquest és l’objectiu, acabar amb la pobresa- però no seria suficient com per tenir eternament un bon nivell de vida. Si algú es vol conformar en cobrar només 560€ al mes i no vol treballar mai (recordem que no hi haurà altres subsidis i per tant no podrà beneficiar-se de cap altra prestació de l’estat), ho tindrà força difícil. Sobretot perquè (i això sí que és un problema) el fet que tothom cobri una renda mensual i per tant que la riquesa del país creixi ràpidament, també provocaria una inflació de preus. Per tant, viure amb el mínim sense treballar serà possible però poc viable.

És un sistema diferent, pot semblar utòpic o inviable però en realitat no és res més que una simplificació administrativa, una correcta redistribució de la riquesa, un augment de la riquesa nacional, una capacitat econòmica més grans dels ciutadans i una millora inherent de la qualitat laboral i la reducció de l’atur. Algú pot pensar que això és una proposta pràcticament –o directament- comunista, i no ho és. A Finlàndia governen els conservadors (recolzats per l’extremadreta, per cert) i ho faran. A Utrecht (Holanda) també ho van fer i governen els liberals. I a Espanya ho va proposar Podemos –abans de convertir-se en partit mainstream-. No és una qüestió de dretes i esquerres, és una qüestió de pobresa. Concretament d’eliminar la pobresa.

Caldrà estar molt atents a l’experiment de Finlàndia i, per què no, plantejar-nos virar cap aquest nou model econòmic i social. Per aconseguir resultats diferents, cal fer coses diferents.