Hi ha, dins l'estil artístic anomenat orientalisme, unes representacions pictòriques de la dansa oriental fabuloses, com L'Almée (1863) de Jean-Léon Gérôme, una meravella.

La dansa oriental és una dansa mil·lenària que combina elements d'Orient Mitjà amb d'altres del Nord d'Àfrica. Els seus orígens són incerts i tradicionalment ha estat una dansa folklòrica, improvisada per una ballarina sola, es caracteritza pels seus moviments suaus i fluids, separant i coordinant alhora diferents parts del cos, l'atenció se centra en el maluc i el ventre, alternant moviments ràpids i lents i això s'accentua amb els músculs abdominals, els moviments de pit i espatlles, i els braços serpentejants, com si les mans recitessin una poesia hipnòtica i els braços en fossin l'eco, el ressò.

A l'antiguitat es creia que la fertilitat estava directament relacionada amb la terra i les dones. Elles creaven la vida i se'ls atribuïa poders màgics. A l'Anatolya Central i mediterrània (Turquia), les dones feien danses rituals en honor a aquests poders màgics; en l'antiga Grècia i Roma es feien principalment amb la rotació dels malucs i el ventre i algunes es realitzaven en honor a les deesses; a Xipre, on va néixer Afrodita, la deessa grega de l'amor i la fertilitat, les dones efectuaven danses eròtiques acompanyades de cants i percussió; aquests rituals també van tenir lloc a Mesopotàmia, Egipte, Aràbia i l'Índia. Quan el Cristianisme i l'Islam van dominar l'Orient Mitjà, aboliren els rituals de culte a les deesses, maldant per eliminar les danses femenines relacionades amb la sexualitat i la fertilitat.

La denominació "dansa del ventre" es creu que ve del terme francès danse du ventre com es deia a França des de 1860 després d'haver vist aquestes danses a Algèria. Als països àrabs es coneix com a Raks Sharki, que significa dansa oriental.

El 1926, la libanesa Badia Mansabni va obrir al Caire una sala de festes anomenada Casino Badia. Fins llavors la dansa oriental sempre s'havia ballat en espais petits; Badia Mansabny va ser una pionera de la dansa del ventre moderna, va formar ballarines, va treballar coreografies i va incloure-hi elements d'altres danses, com ara el ballet; durant aquests anys es van fer moltes pel·lícules a Egipte i era habitual tenir una ballarina com a protagonista. Molts caçadors de talents anaven al Casino Badia i moltes de les seves ballarines van arribar a ser estrelles de cinema, com Tahia Carioca, Sami Gamal, Naima Akef o Nadia Gamal.

La Cristina Manrique (Barcelona, 1979), és una ballarina de dansa oriental excepcional. Va iniciar-se de petita —la infància sempre és reveladora— en la gimnàstica rítmica, el judo, el ballet i el flamenc. A mitjans-finals dels anys noranta va estudiar simultàniament Història de l'Art i dansa oriental a l'escola de Devorah Korek (la seva mentora). I, sempre amb l'anhel d'investigar i fusionar estils, va continuar aprenent amb mestres com Shokry Mohamed, Mahmoud Reda, Farida Fahmi, Suraya Hilal o Myriam Szabo. Ha seguit avançant en el seu camí aprofundint en disciplines com el flamenc, les danses gitanes, les danses del món, el kundalini Ioga, el moviment orgànic i l'alè, la Coreosofia o la Danza Duende. Ha realitzat i participat en molts espectacles amb diverses companyies, actuant fins al dia d'avui en festivals a Espanya, Bèlgica, Itàlia, Portugal o Austràlia. I també ha col·laborat escènicament amb el Teatro de los Sentidos o Latung La La.

En fluorescent i subratllat, doncs, Cristina Manrique figura a la dansa oriental d'aquí, a Catalunya, enfocant els reptes artístics amb atreviment i caràcter.

A la Cristina Manrique l'hem vist ballar entre les plomes que sortien d'una banyera en sentir invers a la pluja, de dins cap amunt a l'espai, amb l'acordió del Miquel Àngel Marín (un prodigiós músic, un altre valent) representant una singular dansa del vent i de la ingravidesa absolutament poètica (El fil de Latung La La, Festival Grec 2010). L'estil personal de la Cristina, els seus moviments orientals i contemporanis amb el moviment de les plomes volant i el so de vent de l'acordió (un original de Deltebre), és d'aquelles imatges, altament suggerents, de lliure significat i d'una màgia indescriptible que no es pot descriure només que amb els ulls.

Recordo una dona que vaig conèixer fa temps a les Alpujarras, que sempre repetia, com un mantra, que el caràcter és el teu futur; primer no entenia què volia dir, però amb els anys vaig comprendre que és el caràcter allò que ens condueix i ens porta als llocs, a la vida.

Durant aquests dies de confinament per culpa de la pandèmia del coronavirus, he pogut viatjar amb el Google Maps i el Google Earth a Dayton (Ohio, Estats Units), on hi ha exposada l'obra L'Almée de Jean-Léon Gérôme, al Dayton Art Institute. Dayton és una ciutat que m'ha agradat molt. Hi ha una escola de dansa oriental que es diu Sophia's Belly Dance Studio (ara tancada temporalment, a la web hi posa All classes temporarily canceled due to Covid-19). També hi he descobert una galeria d'art, The Blue House Gallery. Quan tot això passi, seria meravellós poder viatjar a Dayton amb vaixell. Aniria de Barcelona fins a Boston en veler, només amb la força de l'aire. Creuaria l'atlàntic durant uns trenta dies, que seria el que tardaria aproximadament en  arribar-hi, i durant la travessia faria aquarel·les per a fer una exposició. El moviment del vaixell al mar seria el temps als braços d'una ballarina de dansa del ventre. Un cop a Boston, aniria fins a Dayton amb bicicleta, amb la del meu avi, amb unes alforges autofabricades amb roba i cordill. Faria els 1.556 quilòmetres que hi ha amb aquelles ganes de viure l'aventura de la Llacuna, amb un acordió a l'esquena, com un cor motxilla. Passaria per Siracussa, Búfalo i Columbus, calculo que hi arribaria en quatre setmanes. I un cop a Dayton, finalment, visitaria el Dayton Art Institute, L'Almée de Jean-Léon Gérôme, buscaria la galeria d'art per proposar-los exposar les aquarel·les i convidaria tothom de la Sophia's Belly Dance Studio perquè vingués a la inauguració.

En aquest enllaç podeu veure una actuació de la Cristina Manrique amb el Miquel Àngel Marín, a l'Arts Santa Mònica (La ingravidesa de Latung La La, 2014).