Divendres, 26/7/2019
4659 lectures

Fabular(t)

Diu Kathr Schulz al seu llibre En defensa del error (Ediciones Siruela), que errar és vagar; que és vagant com descobrim el món; que perduts en el pensament és també com ens descobrim a nosaltres mateixos; que tenir raó serà gratificant però al final és estàtic, una mera afirmació; que equivocar-se és dur i humiliant, a vegades fins i tot perillós, però tanmateix és un viatge i una història, i que és cert que potser ens perdem, ens extraviem, però... i què?; que ficar la pota és anar a la trobada d’allò que desconeixem. Estem exposats a tot, a l'aventura, a l'atzar i si no ens equivoquem, no podem descobrir res nou.

Us explico una història que succeí a la Llacuna quan un mag va anar-hi a passar un estiu per avançar en els seus coneixements de màgia. Era un mag autodidacte que l’únic mestre que havia tingut era, precisament, l’error, i la força més gran que posseïa era la imaginació. A la Llacuna hi buscava una nena que gaudís del temps perquè volia escriure-li un conte. Creia que es convertiria en un conjur màgic amb el qual podria invocar el tempo, el temps, «Tempus fugit, sicut nubes, quasi naves, velut umbra» (El temps vola, com els núvols, com les naus, com les ombres).

Va trobar la nena baixant per un tros de pedra amb forma de tobogan que hi ha a la Plaça Major; duia un vestit blanc brillant, anava sense sabates i semblava que sabés tirar-se de cap a la primera. Quan feia dies que el mag escrivia el conte, enmig d’una tempesta un llamp provinent d'una vareta de l'univers, lentament, com si l'acompanyés una soprano, el va fer desaparèixer dins d’una fumerada carbassa (al terra encara s'hi veu la seva ombra escrivint).

I bé, quan la nena es va fer gran, inspirada per aquesta història, va pintar un quadre preciós que va formar part de la primera exposició interestel·lar fugaç comissariada per no sé quin extraterrestre. Aquesta exposició, però, esdevindrà en el futur i ara només és un misteri.

Què és el misteri?

El misteri és allò que no es pot explicar, perquè el que és inexplicable no es pot explicar. Ho podem intuir però el nostre coneixement no ho comprèn i no ho sap raonar. Com el concepte d'infinit, la dimensió de la galàxia no la sabem i no la podem explicar. Els buits còsmics, per exemple, són un misteri molt captivador. Són espais immensos (de milers d'anys llum de superfície) on no hi ha estrelles, ni galàxies, ni cap objecte estel·lar; són espais d'un buit profund. La matèria que s'agrupa a les estrelles i a les galàxies es concentra evitant aquests buits còsmics on no hi ha res i, de moment, no se sap si són un forat negre gegant o la porta d'entrada a una galàxia absolutament diferent.

El misteri ens condueix a moure coneixements i límits. El misteri ens connecta amb allò que no sabem. El mag de la imaginació buscador de noves realitats és el moviment, perquè sense el misteri, si ho sabéssim tot de tot, res no ens mouria. Mai. Hauríem d'esperar un error-sorpresa que contradigués l’evidència per descobrir més del que sabem.

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.