Era evident que l’espanyolisme ranci buscaria algun símbol de Catalunya al qual poder atacar. Tenien opcions: Montserrat, Núria, la Costa Brava, la cultura popular, la sardana... però, ves per on, s’han decantat per atacar el Barça i, amb ell, el barcelonisme.

Un club imitat arreu, amb una política seriosa de fer les coses gràcies al seu clar tarannà català, de solvència contrastada, de gestió eficient sigui quina sigui la junta directiva, etc. ha rebut, en les últimes setmanes, els atacs fatxendes i barroers de la cúpula esportiva més espanyolista que hi hagi. Ja feia un temps que llançaven ogives altes i baixes: recordem la llarga llista de descrèdits que cada president del club ha rebut. I ara l’atac ja és de guerra oberta.

El Barça es defensarà tan bé com podrà però, com diu la dita: “mala peça al teler”.

Si l’anomenat “Orgullo Patrio” ha aconseguit una pilota d’or al Cristiano Ronaldo, que el barcelonisme sigui menystingut en òrgans de control, que sigui acusat de defraudar hisenda per no haver fet un contracte de la manera com ells volien, i acceptaven... Si han aconseguit que el Madrid vagi tercer i primer l’Atlètic de la mateixa ciutat... no cal que ens sulfurem.

Acceptem-ho: el Barça és carn de canó i acabarà a la foguera de l’espanyolisme, voltat de personatges amb tricorni que ballaran al costat del foc cantant Manolo Escobar i aplaudits per la seva classe política, símbol d’una manera de fer, fatxenda i barroera.