De vegades poques paraules ténen un poder immens. Amb una frase curta i concisa deixes clar un objectiu, una fita o un final. Aquests dies passats alguns responsables de la nostra societat han “oprimit” a cops de porra el pensar d’un col·lectiu només pel fet d’opinar cap a un cantó. Han ordenat la massacre, a cops, d’una manifestació que ja feia dies que s’estava desenvolupant i coent en el sí del moviment estudiantil universitari. La policia va rebre ordres així que va arribar i va estomacar.

Marxar és, doncs, el recurs següent al de demanar perdó. En canvi, les porres no han demanat encara perdó i, encara menys, qui les ha dirigit. Les porres no han marxat ja que són signe d’opressió i les paraules, amargues i desviades, han acusat a aquells que cridaven d’esbalotar l’aviram i de fer servir “porres” de paraules. No han excusat, ans el contrari, han agafat el cap del director general dels Mossos i l’han brandat pels cabells de dalt d’un cadafalc de faristol, com un gladiador romà regalant sang enmig de l’arena; calia el seu sacrifici però també el del cap suprem del desgavell, que devia sortir xiulant i mirant cap a una altra banda.

Alguns en diuen recurs fàcil el fet de sortir amb menys o més cua entre cames, d’altres diuen que és el pas lògic d’un mandatari quan permet una “càrrega” d’aquest tipus o els darrers, que reclamen bous i esquelles amb la conseqüent rodada general de caps en plaça pública.

Cal dir, és clar, que les conseqüències d’un ball de bastons d’aquest tipus han de portar a la retirada o dimissió de la persona màxima responsable de la càrrega policial. No cal retirar a tots els policies que van atropellar als manifestants, funcionaris que complien ordres de les quals se’n deriva el seu lloc de treball, però sí cal ensenyar-los que omplir de blaus les demandes de la gent no és la solució a cap diàleg.

Que el llegir no em faci perdre l’escriure i, si ho fa, bé, doncs, marxo. Amb dos collons!