La plaça no bullia com en d’altres ocasions, senzillament esperava. I no va haver d’impacientar-se gaire per veure un majestuós Carro Gros, recitat per les gralles, retronat pels tabals, parat de forma, un pèl treballat en la seva baixada, celebrat en ser descarregat.

El recital continuava i, al seu torn, la colla morada llançà la seva bèstia negra a l’arena del circ: la torre. Un inesperat moviment la podia fer encabritar i això tohom ho sabia, això tothom ho temia. I les camises s’hi abocaren convençudes, i el castell fou alçat, fou carregat i fou descarregat. Allò que les gralles i tabals havien explicat tothom també ho havia vist. Joia, alegria, som una colla gran, som un gegant vestit de morat i, fins i tot, la puta torre ja no és tan puta!

A la vegada, i com a colofó, un complicat castell combinat, format per una estructura de quatre i una de tres, sense que els dos poms estiguessin gaire propers per deixar que l’enxaneta pogués fer les dues aletes sense haver de baixar i tornar a pujar... però diuen que “potser” així s’ha fet tota la vida.

Una petita relliscada final sense importància no estroncà la celebració. Beure, riure i remullar-se a la cova dels gegants, a la casa d’aquells que ja han arribat a ser molt grans.

La història igualadina escriu amb el color de la camisa moixiganguera un futur gloriós per uns castells gloriosos. Felicitats a tots aquells i aquelles que ho han fet possible, tan els d’abans com els que hi sou ara.